Era 26 d’agostUn viatge molt humà

Sr. Director:

Escric aquesta carta com a reflexió i conclusió que extrec de la manifestació que es va efectuar a Barcelona en contra del terrorisme. El cas és que em vaig desplaçar a la ciutat comtal perquè volia visitar un bon amic que s’està recuperant a l’hospital, situat a la ronda de Dalt. Vaig arribar a Barcelona al migdia, tot just per dinar. En aquella zona no hi ha restauració i vaig decidir anar a menjar alguna cosa al passeig de Gràcia.

Vaig sortir de la boca del metro i el primer que vaig veure van ser banderes. Moltes banderes. Només banderes. Amb estrella i sense estrella, banderes d’aquí i d’allà.

Per un moment pensava que potser m’havia confós de data, i que potser era l’11 de setembre o el 12 d’octubre. Però no. Naturalment, era el 26 d’agost. L’ambient sí que semblava pacífic i de festa, però em vaig plantejar la qüestió següent: és necessari celebrar una vetllada com aquesta amb el símbol polític que més ens agrada?

Només hi ha una resposta vàlida i no dubto quina és. Alguns aprofiten aquestes dates per promocionar coses que no tenen cabuda en esdeveniments d’aquest estil. El que vull dir amb això és que sense adonar-nos-en estem polititzant festes que són totalment apolítiques, i penso que d’alguna manera o altra ens hem d’aturar i fer una petita reflexió.

Molt agraït per donar-me l’oportunitat de redactar la meva opinió.

Una salutació,

Nosaltres, els humans, som veritables nòmades en la nostra curta història al planeta Terra. La nostra set viatgera no ha disminuït mai, encara que ara només sigui per a lleure i gaudi dels cinc sentits.

Els nostres avantpassats, en perpetu moviment, van transhumar d’una banda a l’altra, com sempre ho han fet els éssers vius, a la recerca de les millors pastures, on la supervivència era l’únic que importava. La vida era molt curta, la seva duresa es deixava notar entre aquests primers pobladors nòmades, que podien arribar als trenta anys i poca cosa més...

Les nostres migracions van contribuir, al llarg de milers d’anys, a canviar certes zones del planeta. La tala d’arbres, la rotació de les terres de conreu i la dessecació d’aigües lacustres i llacs van provocar paisatges àrids i assolellats, i aleshores l’home, a semblança dels animals, va anar a buscar altres llocs més humits i fèrtils...

I va nàixer el nomadisme, i gràcies a això les diferents cultures humanes es van trobar, es van propaga i, entre elles, es van unir, donant un sens fi de varietats de dialectes, llengües i simbologies, que avui dia superen la ingent quantitat de més de tres mil a tot el món, encara que d’entre aquestes, cada any que passa, se’n van perdent algunes irremeiablement, deixant-nos orfes, i amb molta pena, de la seva rica cultura ancestral...

Ara bé, com sempre, les religions sens dubte van ocupar una comunicació molt important per a la humanitat, que ha perdurat fins als nostres dies, en les quals els profetes van portar la seva fe per tot el món i la difusió dels seus dibuixos i textos escrits va ser una part molt important en la seva propagació entre la raça humana, gràcies a les canviants permutacions de l’ésser humà en el seu recorregut per tot el planeta.

L’antropòleg belga Claude Lévi-Strauss va deixar una frase molt interessant: “Un viatge s’inscriu simultàniament en l’espai, en el temps i en la jerarquia.” La veritat, quanta raó tenia...

SR. DIRECTOR:

La puntualitat estricta no sempre és una virtut... Imagineu-vos que agafeu l’autobús que surt d’Esterri d’Àneu a les 11.45 amb la intenció d’enllaçar a la Pobla de Segur amb el tren que va a Lleida. El recorregut per carretera dura uns 60 minuts, de manera que arriba a la Pobla a les 12.45, un quart d’hora abans de la sortida del tren. De fet, aquest servei ja està pensat per fer l’enllaç, i el vehicle té la parada final a l’estació mateixa de ferrocarril. Ara imagineu-vos que, posem per cas, és un dia amb molt moviment de viatgers i el conductor de l’autocar ha de fer moltes aturades. Finalment, arriba a la destinació un quart d’hora més tard del previst... i els passatgers descobreixen que el tren ha sortit fa dos minuts! Ho trobeu lògic?

Doncs això exactament és el que va passar a uns bons amics el dissabte 19 d’agost. Bé, a uns amics i a unes quantes persones més, inclosos un senyor gran, uns nens petits i una senyora que havia d’arribar urgentment a Reus perquè tenia un fill greu a l’hospital. Als amics els va “rescatar” un familiar que va venir en cotxe des de Lleida, però altres van haver d’agafar un taxi o esperar sis hores fins al següent comboi.

Pel que va explicar el conductor de l’autocar, sembla que a la Pobla els autobusos sí que esperen els trens si aquests arriben amb algun retard, però no passa el mateix a la inversa.

No cal explicar gaire cosa més, però crec que és necessari demanar als responsable dels servei d’autobusos Alsa i a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya que coordinin millor aquest tema. Tan difícil és fer una trucada a l’estació des de l’autocar dient que el tren s’esperi 2 minuts? Certament, el trajecte ferroviari la Pobla-Lleida és fantàstic, els nous combois són fabulosos, però si a l’hora de la veritat deixem tirats els passatgers a l’estació... Déu n’hi do quin negoci!

Moltes persones hem defensat sempre aquesta línia com un servei necessari per a la gent del territori i, avui dia, especialment, per promocionar el turisme. I és una pena que per petits (o no tan petits) detalls com aquests, tots aquests plantejaments se’n vagin en orris.

“No es recorden els dies, es recorden els moments”, deia l’escriptor italià Cesare Pavese referint-se als viatges. Llàstima que certs moments no s’evoquen precisament amb gaire carinyo i nostàlgia.