Ni por ni odi: democràcia i llibertat

La primera reacció de molta gent davant l’horror dels atemptats a Barcelona i Cambrils, va ser preguntar-se què havia fallat perquè uns joves que s’han criat a Catalunya s’acabin rebel·lant contra la societat on viuen. Una societat, la catalana, que vol viure la diversitat i la pluralitat, malgrat les dificultats que això comporta i els errors que totes i tots cometem. Es tracta d’una qüestió d’encaix social més que no pas cultural ni –encara menys– religiosa: de qui no se sent integrat en una societat, de qui es creu o es vol exclòs de la comunitat on viu. I no pas pel fracàs de les polítiques d’integració i de la tasca col·lectiva d’acollida, que s’han demostrat extremadament útils per a cohesionar la nostra societat, sinó per dimissió personal. Perquè hi ha gent que desenvolupa un sentiment de rebuig cap a la societat d’acollida, com a resposta a l’exclusió que, malgrat tots els esforços fets, ha percebut des d’entorn social en què s’han sentit marginats i, per tant, sense gaires perspectives de futur.

D’això, en pot resultar una situació en què els elements interessats a fomentar l’odi i alimentar la violència ho tenen molt fàcil. Per tot plegat, ens arribem a preguntar què ha fallat. Apareixen dubtes comprensibles de si ho fem prou bé. No hem de dubtar, però, que aquest sigui el camí: davant la inadaptació dels uns i la incomprensió dels altres, més polítiques de cohesió social; davant l’odi i el foment de la fractura social, més obertura i treball per la confiança mútua. Un manifest consensuat a pocs dies per una vuitantena d’entitats deia que “els que volen sembrar la por i el terror ho fan per alimentar l’odi, per aixecar murs i estendre rumors; davant l’odi, el que aixequem és la veu per dir alt i clar que la pau i la no-violència són el nostre camí”. Per això, la nostra por és el seu triomf. La nostra serenor, el seu fracàs.

La gent de Lleida va manifestar el rebuig a la violència en diverses concentracions als carrers de la ciutat, i també per les xarxes socials. La gent deia que no tenia por i felicitava els mossos d’esquadra i n’agraïa la capacitat demostrada. En general, la ciutadania lleidatana, com la catalana, va dir als nostres carrers (fóssim a Lleida, a Cambrils o a Barcelona) que volem viure en pau i sense por. Amb l’orgull de ser una societat diversa i acollidora, que reacciona amb solidaritat i sensibilitat davant el patiment aliè. Amb la satisfacció de tenir uns serveis d’emergències, sanitaris i policials altament capacitats i extraordinàriament fiables. Dignes de reconeixement diria que universal.

Sorprenentment, la reacció dels mitjans polítics i periodístics –que acaben sent la mateixa cosa– de la caverna, i fins i tot alguns de policials, ha anat en el sentit de desacreditar l’actuació d’aquests serveis i, a la fi, fer allò que exigien que no es fes: polititzar uns actes terroristes. Amb quina finalitat? Ho tinc clar: desestabilitzar la societat catalana. Es fregaven les mans pensant-se que la por hauria vençut i es van trobar una reacció cívica i política serena, sense cap ombra de xenofòbia. Per això, després d’hores de desconcert cavernari i d’absència i inacció del Govern espanyol, es van apressar a mentir i presentar una realitat dels atemptats totalment deformada i manipulada. Com van fer amb els atemptats de l’11-M a Madrid. Només que aleshores es negava que fos es tractés de terrorisme jihadista, es parlava d’ETA i s’acusava d’electoralisme els crítics amb el Govern espanyol i ara s’associava jihadisme i procés, es parlava de conflicte d’identitats espanyol/català alimentat des de Catalunya i s’acusa els Mossos d’excloure Policia i Guàrdia Civil. I més coses que han anat sortint més tard. Gens casualment, s’acusava més o menys obertament el sobiranisme de fomentar la violència terrorista.

En aquest context, l’actuació de les delegacions de catalanes de PP, Cs i PSOE ha sigut deplorable. Parlar d’unitat dels demòcrates referint-se a l’acceptació d’un vell i inacceptable pacte antiterrorista, intentant desacreditar una gestió tan impecablement democràtica com la que s’ha dut a terme des de la societat i les institucions catalanes, excloent la policia catalana de l’accés a informació vital per prevenir i combatre el terrorisme... PP, Cs i PSOE van reclamar que el Parlament català reconegués Policia i Guàrdia Civil, però han callat quan els Mossos han estat postergats pel Govern espanyol. Així que qui barreja procés i jihadisme són aquests partits, que permeten irresponsablement que Catalunya visqui a les fosques de la lluita continental contra el terrorisme amb la finalitat de laminar l’acció de les institucions pròpies.

No he sentit ningú de cap grup polític local que es queixi d’això: en aquestes circumstàncies, com es pretén que la Junta Local de Seguretat de Lleida actuï com a tal? No he sentit que es reclami més responsabilitat per treballar per una ciutat més cohesionada. No he sentit que cap catalanista federalista de Lleida exigeixi que es deixi exercir sense interferències de l’Estat les competències pròpies de Catalunya. No he sentit que cap constitucionalista lleidatà reclami actituds més democràtiques als constitucionalistes de la gran Nació espanyola. De tota manera, més preocupant que tot això (que ja és dir!) és que les actituds mediàtiques i polítiques–que acaben sent la mateixa cosa– de l’unionisme acabin embrutant la vida social de Lleida i de Catalunya. Aquí també és aplicable el que deien les desenes d’entitats que es manifestaven contra els atacs terroristes: “Els que volen sembrar la por i el terror ho fan per alimentar l’odi, per aixecar murs i estendre rumors; davant l’odi, el que aixequem és la veu per dir alt i clar que la pau i la no-violència són el nostre camí.” I torno a dir: per això, la nostra por és el triomf de l’odi; la nostra serenor, el seu fracàs. Per la pau i la cohesió socials i pel futur de Lleida i de Catalunya: sí, a la democràcia; no, a la por!