No ens representen

La manifestació

de dissabte a Barcelona estava convocada contra el terrorisme. A això vam anar-hi, consternats per la massacre, la majoria. Però el que a qualsevol part del món hauria estat una expressió de solidaritat amb les víctimes i els familiars, una condemna als terroristes i un suport unànime a totes les forces de seguretat de l’Estat es va convertir en una emboscada contra el Rei, contra el President del Govern i contra el Partit Popular.

Perquè del que es tractava era de canviar el sentit de la manifestació aquí. I a això, amb cura, es van dedicar els promotors del Prucés, que tot ho enfanguen i manipulen. El dia abans ja s’havien repartit els cartells, les pancartes i els xiulets i Puigdemont ja havia dinamitat la unitat i els objectius de la manifestació amb unes incendiàries declaracions acusant el Govern de fer política amb la seguretat dels catalans. Junts i sumant, els separatistes, els populistes, els antisistema i un pancarter d’ERC estratègicament situat al costat del Rei completaven un assaig de l’11-S.

Fins i tot el lema de la manifestació és una mostra més de l’equívoc llenguatge que amb tanta destresa com cinisme utilitza el sobiranisme per enganyar la gent. El “No tenim por” què vol dir? Perquè els ciutadans normals sentim espant no només pel que pugui passar-nos a nosaltres, sinó també per les víctimes innocents de les barbaritats que estan cometent aquests salvatges per tot el món.

Ja sabem que el lema de la manifestació tenia sibil·linament un altre destinatari. El que volien dir els que estan perpetrant un autèntic Cop d’Estat és que no tindrien por, ells, a la reacció d’aquest Estat en defensa de la Democràcia i de la Llei, de la Constitució i de la unitat d’Espanya. Però, als catalans, a la majoria el que ens fa por és que, atropellant les Lleis que els han permès ser on són i que després no respecten, aquells ens imposin les seues i ens privin dels nostres drets i llibertats.

Ens espanta –i molt– que aquest Govern separatista que sap que una Catalunya independent quedaria fora d’Espanya i de la Unió Europea i seria, per tant, molt menys segura hagi supeditat la seguretat de tots els catalans a una autosuficiència en la lluita contra el terrorisme per tal de demostrar que Catalunya pot ser un Estat menyspreant la indispensable col·laboració de la resta de les Forces de Seguretat de l’Estat o les advertències de la CIA.El Periódico de Catalunya revelava ahir, precisament, que la CIA havia traslladat al juny a la Policia Autonòmica la informació d’un atemptat imminent aquest estiu a les Rambles, de la qual cosa va fer-se cas omís.

Tampoc es pot entendre la negativa a la col·laboració dels Tedax de la Guàrdia Civil l’endemà de l’explosió de l’habitatge d’Alcanar ocupat, per cert, impunement, pels terroristes, ni la raó per la qual s’oculta que l’heroi de Cambrils es va ensinistrar a la Legió.

Tampoc no ens tranquil·litzen els incentius i l’esplèndida acollida que el Govern dispensa a Catalunya als Nous Catalans (ja són més de 600.000) amb la intenció d’incorporar-los a la seua causa separatista.

No ens sentim representats pels organitzadors de la manifestació. Però ni l’Alcaldessa de Barcelona, protectora d’okupes i manters misteriosament desapareguts aquell dia de les Rambles, ni un President imposat per la CUP, que és qui exerceix realment a Catalunya el dret a decidir, van poder evitar que la revolució dels somriures mostrés el seu veritable rostre, transformant un sentiment noble en una manifestació políticament sectària, humanament obscena i moralment covarda.

Mentre ja sonava El cant dels ocells de Pau Casals i moria, al mateix temps, l’última víctima de l’atemptat, em va venir a la memòria el record d’aquesta frase imponent: “Déu meu, que sols es queden els morts.”

Almenys, la majoria dels que vam assitir a Barcelona i ens sentim orgullosament representats pel Rei d’Espanya, Felip VI, i pel President del Govern, Mariano Rajoy, podem dir que vam voler acompanyar-los.