Aparador despullat

Si respecte a la salut del teatre penséssim en FiraTàrrega com en un reconstituent, faríem malament ignorant les advertències de la lletra petita del prospecte. No existeix fàrmac sense contraindicacions. Si en part el teatre pertany a la funció pública i la funció pública requereix la figura del polític, s’entén que teatre i polític estan condemnats a anar de la mà. Tanmateix, com en tota relació de parella, existeix un dominat i un dominador; el polític subjuga amb els seus encants, que no són d’altres que les seues subvencions. A canvi, el teatre, com a mantingut que és, li rendeix obligada submissió.

La musa d’aquest art es presta a exercir de dona de decoració, havent d’escoltar durant aquests quatre dies de lluïment promeses d’amor etern de boca del bandit, sense creure res, però tampoc no desmentint-les. Així, li passa allò que es mereix: s’institucionalitza.

La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega s’ha convertit en una criatura institucional i, per tant, estèril. Venent la seua ànima al diable, l’ànima del carrer ha assumit un vassallatge indigne. Des d’aleshores, mesura la seua dimensió per la gentada que atreu.

Al polític, la multitud l’excita sobre manera i el persuadeix a continuar posant bitllets al cotitzat escot any rere any per un servei puntual. Es dirà que lloada sigui la criatura que, encara que deforme, aconsegueix atansar públic al teatre.

De vegades, tanmateix, el que sembla un avantatge acaba sent un inconvenient. Presumir d’èxit perquè la gent es mobilitza assistint al teatre és com presumir que les platges vessen de banyistes a l’agost. Al seu lloc, ens hauríem de demanar per què els teatres es freqüenten tan poc durant la temporada o per què la gent ignora el mar quan baixa la temperatura.

La culpa no és de la Fira, sinó de cuidar més l’aparador que allotja els productes i els subproductes; l’espai que exhibeix el teatre i els polítics.