Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum / i 6

67) La falsedat moral dels dirigents polítics independentistes resulta clamorosa: mentre Artur Mas denuncia la “deficient qualitat democràtica de l’Estat espanyol”, un sector de les forces secessionistes embruta el carrer amb actuacions violentes; mentre el President Puigdemont compara la Constitució Espanyola amb la turca, roman en la història l’adhesió del 90% dels catalans a la Constitució votada l’any 1978; mentre es pretenia –inicialment– que la corrupció havia de ser un vici polític només espanyol, el cas Palau, el cas Pujol i l’afer del 3% han demostrat que la corrupció catalana és de naturalesa plenament espanyola o ibèrica; mentre la majoria política instal·lada en el Parlament de Catalunya fa presumpció de netedat democràtica, ignora (amb l’altra mà, amb l’altre ull) la resolució del Consell de Garanties Estatutàries que alerta de la il·legalitat de finançar un Referèndum d’independència amb càrrec als pressupostos generals de la Comunitat; mentre Raül Romeva cerca complicitats (mai la paraula ha estat tan ben usada) en àmbits de la política cubana i nord-americana més aviat poc transparents, titlla (amb doble moral, hipòcritament, però sobretot sense cap raó) de “falangistes” els plantejaments de Societat Civil Catalana. La política independentista –es tracta d’una evidència– esquartera tràgicament la moral col·lectiva dels catalans.

68) Certament, no es pot fer política “contra Catalunya” si volem que Catalunya accepti que les decisions al voltant del territori són competència de tot l’Estat (i ho són en aquest marc constitucional i ho serien en qualsevol altre: això ha de quedar molt clar); però, alhora, per recuperar la política que enyorem s’ha d’evitar la sobreexposició emocional. No és una qüestió de legalitats, sinó un problema moral previ (el de la segregació, el de l’absència d’una majoria social independentista –que no ha de ser “suficient” sinó aclaparadora–). No es vol afrontar políticament aquesta veritat perquè interessa mantenir actiu el Negociat del Populisme Victimista.

69) Em sembla un gest d’hostilitat, principalment de catalans contra catalans, l’ostentació de l’estelada en esglésies (hi són) i en espais institucionals –cívics o culturals– que deguin la seva raó de ser a la pluralitat i que, per tant, hagin d’acollir la diversitat ideològica que és consubstancial a la societat.

70) L’humorista –i més coses que humorista– Miguel Gila feia broma sobre el fet de posar-se –o no– uns auriculars per anar pel carrer escoltant música o bé la ràdio (“no fos cas que, en ser tanta la gent que ho fa, em prenguin a mi per sord perquè no ho faig”). S’esdevé el mateix amb l’ostentació de les estelades: “¿l’hauré de posar al balcó (o me l’hauré de posar a l’esquena) no fos cas que, si no practico aquest mimetisme, em prenguin per un mal català?”. L’ostentació de qualsevol bandera al balcó de casa ja és una anomalia en si mateixa. L’esforç polític –però també social– rau a no haver d’ostentar res de res per tal de preservar la diversitat. Diguem “no”. Siguem lliurepensadors.

71) El mal de la “falsa unanimitat” està tan estès, que correm el perill –políticament, socialment– d’aïllar les persones amb un pensament noble i lliure. La disfunció és l’estelada i no pas la senyera; l’anormalitat és el secessionisme i no pas Catalunya.

72) El truc consisteix a vendre l’impossible a cop d’atavisme, sobretot perquè es tracta d’una quimera totalitària, d’un somni (malson, més aviat) contat capítol a capítol per generar una consciència que no hi és i per fer-la equivalent a una normalitat unànime.

73) És aplicable al cas català –a la feridura i a la sentimentalitat impostada de la pretensió secessionista– l’expressió “provincianisme hipoeuropeu”, utilitzada per Umberto Eco per fer referència a la Lliga Nord italiana. Si tot plegat ha de ser “més diners” i mantenir l’estatus de “més rics del cementiri”, fiat el Pacte (que és quelcom més que les molles de “moltíssims més quilòmetres de vies ferroviàries”, d’acord). Però el millor de tot, i el més barat, fóra que decaiguessin definitivament –per estricta convicció intel·lectual i moral– les Llistes de Bons Catalans [o de Millors Catalans], de catalans que s’hi apunten, aquesta esquerda que amenaça la convivència i que ha pervertit les relacions humanes. La perversió de les relacions humanes són el llast que deixen certs polítics de tota latitud quan han acabat d’executar la seva tasca demoníaca.

74) El Negoci de la Independència ha sobreexcitat emocionalment les masses. Però la història es repeteix: fa uns anys, Carretero, Laporta i Puigcercós (independentistes contra la independència) es van treure els ulls fragmentant les pròpies creences i reivindicacions; en aquests moments, Junts pel Sí (Junts pel Sí o Sí), desesperats, han entès que no hi ha res a fer i, esclar, tornen a demanar als figurants “la màxima mobilització social perquè això torna a dependre de vosaltres: funcionaris, voluntaris, extres, etc.”.

75) No hi ha absolutament ningú, a la política “sobiranista” catalana, capaç d’abatre l’ego, de reconèixer l’error d’haver estelat la gent tot i sabent de bell antuvi que la independència de Catalunya no arribarà, i de dir tota la veritat mirant als ulls. Urgeix, per elemental pragmatisme polític, abandonar aquesta quimera, identificar bé la neurosi, retrocedir, anorrear aquest fals gegant que oprimeix de debò la gent, fer eleccions generals i recuperar la senyera, honorar la política i trobar la manera d’acordar un nou marc estatutari.

76) I si no pot haver-hi una “ètica de la retirada” en la política de signe secessionista, llavors cal que sigui ètica la millor gent –la més honesta, la més culta–, aquella que, moguda per la raó que fos, en alguna fase del Procés s’hi va adherir; considero un imperatiu moral de primer ordre que aquestes persones, les no irreductibles, les menys fanàtiques, deixin de ballar-ne la dansa, renunciïn al seu paper de coristes i deixin una mica més aïllats els professionals de la manipulació.

77) Al capdavall, se’ls hi veu el llautó. Lluís Llach, en nom de Junts pel Sí (Junts pel Sí o Sí), ha avisat els funcionaris de la Generalitat –en realitat, els ha amenaçat– que, si no acaten les lleis de la desconnexió que durien a la independència, seran sancionats. D’això se’n diu estalinisme, òbviament.

78) No costa gaire d’entendre, doncs, que el nou país somiat, la tan cobejada República Catalana separada d’Espanya, seria un Règim –en això– idèntic al sorgit l’any 1939 (arran de la Guerra Civil), en què esdevindria obligatori jurar fidelitat a unes “Lleis del Movimiento” per exercir la funció pública. Això es veia venir, i el més tràgic és que ho hagi formulat un artista (Lluís Llach), esdevingut, ell mateix, profeta de la nova “estaca”. Per tant, estem perduts: això és dictadura, i no seria més bonica pel fet de ser catalana. No hem de caure en el parany del Referèndum.