Bípedes i quadrúpedes

Qualsevol esdeveniment amb un mínim de repercussió atreu l’interès institucional; o potser és el polític el que dóna bombo i plateret al seu fons d’inversió. Les institucions inverteixen bé els seus diners (o sigui, els que no són seus) quan, amb això, aconsegueixen ajuntar caps de bestiar. El muntatge de qualsevol enrenou, per neci que sigui, sempre és rendible si congrega multituds.

Amb l’audiència passa com amb la fama: és un valor absolut que es valida en ell mateix. La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega mantindrà la seua rellevància en la mesura que el còmput de caps sigui rellevant; el que compta és que estigui a rebentar de transeünts, assimilats a espectadors. Durant tres dies i tres nits, les institucions s’ompliran la boca amb el teatre i es correran de gust a l’esmentar la seua implicació en l’esdeveniment.

Tanmateix, passat el calentón i alliberades les secrecions, el teatre tornarà a importar-los com sempre, o sigui, gairebé gens. Tampoc l’espectador no és aliè al fenomen del certamen de la capital de l’Urgell: temorós que el teatre sigui indigest fora de temporada, bona part del públic s’absté de practicar-lo fins a la pròxima fira –tret que tingui nens; per a ells, paradoxa insondable, considera que el teatre és benèfic i formatiu.

En definitiva, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega és el fenomen en el qual s’evacua l’interès institucional i ciutadà per l’escena.

L’amuntegament humà fa oblidar que la fira es presenta com una llotja destinada al mercadeig d’espectacles, la qual cosa en el fons és una tapadora de l’altra pulsió inconfessable. Utilitzar-la de purgatiu de la penosa situació que travessa el teatre seria una tremenda confusió per al públic i un pervers equívoc per a les institucions.

Seria profitós assumir que la fira té molt poc a veure amb la salut del teatre; amb això, evitaríem la temptació de creure en miratges.