Accepta’t

M

olt

s’ha escrit sobre les relacions entre les persones tant en l’àmbit professional/laboral com en l’àmbit personal. Segur que no serà difícil recordar conflictes que hem viscut i/o dels quals hem format part activa.

La convivència entre els éssers humans no resulta fàcil. El normal és que tinguem maneres de pensar, ideologies polítiques o religioses i fins i tot gustos, motivacions i necessitats diferents.

L’acceptació apareix com un factor clau per al nostre desenvolupament. Acceptar els altres, amb les seues virtuts i problemes, amb les seues necessitats i realitats; però també acceptar-se a un mateix, sentint-nos bé amb els nostres propis defectes i fortaleses. Encara que la realitat ens demostra que tenim moltes dificultats tant a acceptar com a acceptar-nos.

El creixement requereix autoacceptació. No acceptar-nos tal com som pot portar a la frustració i la falta de confiança. Acceptar-nos significa valorar les nostres imperfeccions tant com les nostres perfeccions. Una persona no pot estar còmoda sense la seua pròpia aprovació, i sens dubte, el creixement comença quan comencem a acceptar les nostres pròpies debilitats. Com bé va dir Eleanor Roosevelt: “L’amistat amb un mateix és important, perquè sense ella hom no pot ser amic amb qualsevol altra persona del món.”

L’esport m’ha ensenyat a comprovar les tensions que sorgeixen al vestidor. En tot equip de treball, cadascú té el seu rol, el seu paper a exercir. Cadascú hi és per aportar el seu gra de sorra, que és diferent del de la resta.

El compliment d’objectius, l’èxit, comporta l’acceptació dels límits de cadascú, del que cada membre pot aportar al col·lectiu i per tant del que se li pot demanar a cadascun. Respectar aquestes regles del joc ens ajudarà a assolir els objectius individuals i col·lectius.

Encara que molts pugueu pensar el contrari, segons la meua opinió no és contraproduent tenir limitacions, sobretot si les hem identificat i acceptat, límits propis i límits dels altres.

L’acceptació dins de l’equip facilita la feina. El líder ha d’assumir aquesta realitat i actuar de forma coherent per treure-li el màxim profit. I la meua proposta està sens dubte dirigida a potenciar les fortaleses de cada persona i oblidar-se de les debilitats. Crec que dediquem massa esforços (temps i diners) a superar les debilitats, el que en definitiva suposa no voler acceptar-nos tal com som.

Som poderosos, tots tenim talent. L’important és que sàpigues com de poderós ets i quin és el teu talent. L’èxit passa per estimar-se a un mateix, estimar el que un fa i estimar com ho fa. I això, estimat amic/a, requereix acceptació. Hem d’aprendre a valorar-nos i sentir-nos grans des de la lògica diferència amb els altres. Si en els altres només veus reflectit el que no tens, el que et falta... tenim un problema.

En definitiva, acceptació de les nostres competències i compliment del rol individual dins de l’equip i dins de la societat. No acceptar-se (a un mateix i als altres) és com viure en un món fictici, d’aparences, d’imitació, de desconfiança, enveja i fracàs.

I això no ho vol ningú. Pensa en la recomanació que ens va donar la professora nord-americana Marva Collins: “Actua per tu mateix. Pensa per tu mateix. Parla per tu mateix. Sigues tu mateix. La imitació és el suïcidi.”

Toca acceptar-te.