El pes de la mosca en el teatre

Admetem, d’entrada, que el refranyer manifesta veritats com punys. En aquest cas, el vol d’una mosca no ha de ser pres com a signe inequívoc que és estiu. Més aviat al contrari: si és una única mosca la que vola, potser s’hauria de plantejar si no es tracta d’un fenomen capritxós i, per tant, poc fiable per sustentar-hi deduccions d’abast general. Per molt que brunzeixi la mosca del refranyer, la situació pot no ser tan estiuenca com la pinten.

La projecció de la Fira com un referent de bonança teatral no és més consistent que la de la mosca. En aquest sentit, FiraTàrrega no és substancialment diferent de l’Aplec del Caragol: la seua repercussió és valorada més en termes de mobilització humana que d’activació d’un sector precari. L’absència d’una planificació escènica a llarg termini –tan estèril per a qui esperi obtenir rèdits polítics immediats– ens ha anat portant a una estratègia d’aparador, de pretendre que la intensitat de la Fira és un reflex de la vitalitat del sector teatral.

L’error rau a creure que la intensitat és sinònim de vitalitat, quan la salut es mostra en l’assossec de l’hàbit. La intensitat ocasional és més aviat ranera, espasme terminal d’una mort lenta. El teatre no podrà subsistir mai dignament si no es converteix en un hàbit social. L’abisme creixent del teatre amb el públic, la veritable metàstasi que amenaça la supervivència d’aquest art, no se salva amb esdeveniments esporàdics.

La popularització del teatre passa per fer-ne una prioritat formativa, a introduir-lo en els hàbits dels ciutadans, permetent que sigui accessible a tots els nivells. I això és inviable sense una planificació a més gran escala, més enllà de fires, festivals, mostres i altres pal·liatius. L’alternativa és convèncer-nos que, amb una única mosca, n’hi ha prou i fins i tot sobra perquè aparenti ser estiu.