El teatre com a abeurador

E

l primer ciri que encenien els comediants era perquè l’estrena de la seua obra no coincidís amb una execució pública, espectacle insuperable en tots els aspectes. Encavalcar

tots dos

esdeveniments era garantia d’un teatre desert.

Res

no

hi

pot un escenari contra un cadafal.

El públic sempre ha preferit el tortuós realisme d’una mort veraç a una de simulada. Al cap i a la fi, la imaginació sempre ha estat una facultat més grega que

no pas

romana, i dels primers ja ens

en

queda poc. La sensibilitat que ens governa és més af

ina

als jocs de circ que als d’escena; les nostres graelles televisives

no tenen res

a

envejar a les utilitzades al Colosseu per rostir

s

an

t

L

l

oren

ç

, escenificant el martiri original mitjançant l’execució d’un reu.

Dos ocells d’un tret. La formació del ciutadà es va aplicar amb diferent inspiració a Grècia i a Roma.

Per als atenesos, assistir al Teatre de Dionís formava part de l’educació dels seus joves, els elevava l’esperit; per als romans, el Colosseu abonava la seua crueltat i en purgava la compassió. Habitant aquest context, costa pretendre que el teatre compleixi una finalitat diferent a la de ser un mer entreteniment. La nostra societat està sent entretinguda com ho va ser la romana pels interessos de torn. Ciutadans i esclaus, contribuents i marginats són caps de bestiar –de diferent ramaderia, això sí– que es compten per caps, no per esperits. Així, en tot acte públic, el que importa és el nombre de caps. Per això el teatre no es manifesta a les escoles, sinó en el format de mostres, festivals i fires... de bestiar. FiraTàrrega, com en una altra mesura el Temporada Alta, resulta intranscendent per al ciutadà, ja que aquest ha deixat de ser-ho per convertir-se en semovent. La finalitat real de tot esdeveniment escènic promogut des de la res publica no és tant permetre beure del teatre com abeurar el ramat.