Refugiats: la vergonya europea

Les últimes guerres, com la que viu Síria des del 2011, han provocat una de les crisis de refugiats més grans de la història. La tragèdia ja s’allarga sis anys, però en els últims temps s’ha produït un dels moviments migratoris més grans i més ràpids cap a les fronteres europees, deixant en escac els governs dels països geogràficament més propers.

Només l’últim semestre de l’any 2015, un total de 6.000 persones van sol·licitar asil a Espanya, les mateixes que durant tot el 2014, segons dades d’ACNUR. Davant de la situació d’urgència generada, la Unió Europea debat dia a dia com es pot ajudar les famílies que travessen el Mediterrani fugint de les bombes o de la misèria.

Centenars de milers de migrants i refugiats intenten entrar en territori d’altres països de la Unió Europea per demanar asil, fugint de països devastats per conflictes.

No obstant això, les mesures que aplica la Unió Europea, cada vegada més restrictives, no alleugen el seu penós viatge, i alguns països arriben a contemplar fins i tot l’ús de la força militar contra el flux migratori o l’aixecament de murs.

Per a milers d’aquestes persones desesperades, es tracta d’un cercle viciós: fugen de l’Estat Islàmic, de la guerra, de la gana... però acaben morint en camions o al mar, enmig del rebuig de les autoritats europees. El problema, que ja ha estat qualificat com la pitjor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial, continua sense trobar solució.

I encara que no tots els immigrants són refugiats i tampoc tots els refugiats són immigrants (en el llenguatge oficial de l’Organització de les Nacions Unides, es tracta de dos grups diferents de la gent desplaçada), el principal és buscar una solució entre tots els països desenvolupats per donar sortida als refugiats i que aquesta sigui sempre prevista sota els paràmetres de dignitat i garantia d’oportunitats i de futur. Per fer compatible la viabilitat de l’estat del benestar i l’acollida de refugiats, s’ha de partir del fet que aquestes persones no pretenen arribar a Europa amb l’únic motiu d’obtenir ajuts socials, sinó que ho fan per fugir de la guerra i la mort.

Passat, així doncs, un primer i curt espai temporal, derivat d’una situació d’emergència, els refugiats han de valer-se per si mateixos i la seua assistència en cas de necessitat l’han de realitzar les institucions públiques i de la societat civil.

Lamentablement, Espanya és un dels països que suspenen en matèria d’asil i refugi, per sota del 10 per cent del seu compromís.

Tal com ha denunciat Intermón Oxfam, el 2015, el Govern es va comprometre a rebre fins a 17.387 refugiats en un sistema definit per la Unió Europea. De moment, fins al mes de març passat, els refugiats que han arribat a Espanya han estat 1.212, dels quals 878 estan resituats i 334, reassentats.

L’actuació de la majoria dels estats membres no dista gaire de la d’Espanya.

Davant d’aquest greu incompliment, els i les socialistes reclamem més i millor actuació del Consell Europeu: un compromís efectiu que no prolongui la vergonyosa situació de refugiats en condicions inhumanes esperant que ens dignem a acollir-los.

La no-acollida, la bena als ulls i les oïdes sordes davant de la crisi de refugiats passarà a la història, si no se’ls dóna immediata solució, com la vergonya europea més gran.