Ara, Espanya

Al Prucés en la seua recta final ja li està caient la màscara amable dels somriures per la pèrdua de suports i no pot continuar ocultant el seu veritable rostre. Aquesta setmana, al Parlament, s’han viscut episodis que no tenen parangó en cap democràcia. No és només que el Govern i la majoria que el sustenta, a les ordres de la CUP, atropelli les lleis que els han legitimat. És que ja no es respecten ni les pròpies normes de funcionament intern i la imatge d’un Parlament buit és el llegat d’aquesta convulsa etapa que arriba al seu final.

Perquè ara que fins i tot la majoria dels bascos ha recuperat el sentit comú, no podem deixar que aquesta minoria d’agitadors subvencionats, una de les icones dels quals és el terrorista Otegi, sense prou vots i amb les seues lleis, intimidi la majoria silenciosa i ens arrossegui al precipici d’un referèndum il·legal que no es pot legitimar votant i que va en contra de la unitat d’Espanya. Per protegir-la, per emparar tots els ciutadans i per defensar la democràcia, l’Estat de Dret disposa dels mitjans necessaris.

La ferma resposta del President del Govern, Mariano Rajoy, al Cop d’Estat Separatista no ofereix dubtes. Assegura el President que farà “tot el que sigui necessari sense renunciar a res” per tal de garantir l’Imperi de la Llei i de la Constitució, que és la garantia de la nostra convivència i llibertat, la que protegeix l’autogovern de Catalunya, la dignitat de les seues institucions, els drets dels catalans i la que empara la sobirania nacional. Perquè el que a tots ens pertany ho hem de decidir entre tots.

Aquest és el missatge per tranquil·litzar tots els espanyols i, especialment, els catalans preocupats per l’amenaça de ruptura d’Espanya i l’eventual naixement d’aquest nou Estat Totalitari que sorgiria d’una Llei de Transitorietat que recorda aquella que van utilitzar els nazis per consolidar-se en el poder el 1933. I preocupa també perquè, durant aquests cinc fatigosos anys de Prucés precedits per l’Estatut de ZP i els dos Tripartits, el separatisme no ha escatimat esforços per aconseguir els seus delirants propòsits, inclosa la caixa de reclutament per a incauts, perquè el dret a decidir el té la CUP i l’únic diàleg possible és el d’un referèndum impossible.

I malgrat que l’enorme aparell de propaganda i intoxicació ha aconseguit ampliar l’independentisme estructural del 15-20% fins a un 40%, en les plebiscitàries el vot separatista no va arribar a la meitat dels vots emesos ni a un terç del cens. I encara que el Govern català continua sense reparar en mitjans per intimidar i estigmatitzar la majoria, no ha de sorprendre que, segons l’últim sondeig, dos terços dels catalans se sentin també espanyols i estiguin molt poc il·lusionats amb la República Independent i Sense Corrupció que prometen els del 3% i amb aquest Govern que no dóna resposta a les seues preocupacions prioritàries i que oculta les conseqüències de la ruptura.

Perquè, com es pot assegurar als jubilats que continuaran cobrant les seues pensions quan amb les cotitzacions actuals recaptades a Catalunya només es cobriria el 70 per cent de les prestacions? Com se’ls pot ocultar als nostres pagesos que es quedarien sense PAC i que no podrien vendre els seus productes a la resta d’Espanya i Europa perquè haurien de pagar aranzels? D’on regarien? Algú pot rebatre que Catalunya ven a la resta d’Espanya més que als 186 països de la resta del món? Qui finançaria el nou Estat amb un deute qualificat com a bo porqueria?

Massa preguntes sense resposta per a intel·ligències no manipulables, perquè discutir la recent declaració del President del Parlament Europeu, Antonio Tajani, que, com la resta dels dirigents europeus, assegura que una Catalunya independent quedaria fora de la UE és com dir que és de dia quan és de nit. I és que, després de l’experiència del desmembrament de Iugoslàvia i l’aparició als Balcans de nous estats com Kosovo i Bòsnia convertits en camps d’entrenament gihadista, el risc és massa evident i greu com perquè la UE romangui indiferent.

El suport de totes les Institucions de l’Estat i la unitat dels demòcrates, el suport de Ciutadans i el d’un PSOE que no ha de caure, ni ara ni després de l’1-O i com altres vegades, en les trampes dels nacionalistes que són insaciables, suposen un gran suport a la ferma determinació del President Rajoy, que no ens fallarà. Hi ha en joc la nostra democràcia i el futur d’una gran nació en la qual puguem conviure, com sempre, tots. Espanya és un exemple, des de la unitat, de respecte a la diversitat i està entre les nacions políticament més lliures, socialment més justes i econòmicament més desenvolupades del món. Ara, Espanya.