L’espai dels somnis

En poc anys el Surrealisme serà centenari. A diferència de la psicoanàlisi freudiana, el comunisme o l’existencialisme, aquest moviment impulsat per André Breton captiva encara i resulta vigent. Deslliurar el pensament de la raó és un dels atributs surrealistes que més interessen als creadors de tots els temps. Un dels mètodes més reeixits d’aquest corrent rau en l’alliberament dels somnis, un estadi on la ment no controla i que es pot reproduir en textos i imatges. “És quan dormo que hi veig clar”, digué el poeta. Surrealisme i somni van de la mà, i l’Espai dels Somnis és el títol que Vicenç Altaió ha dedicat a la mostra que ara es presenta a la Galeria Mayoral de Barcelona, tot després d’haver tingut un primer recorregut a Cadaqués, on es va poder veure aquest estiu.

L’Espai dels Somnis és un elogi a la descoberta surrealista, a través d’alguns dels pintors de la primera i segona generació de les avantguardes, catalanes i europees. Hi ha obres de Joan Miró, Salvador Dalí i Magritte, de gran nivell, obres de Museu, i un excepcional Óscar Domínguez. També autors posteriors, ja de la postguerra... Antoni Tàpies de la seva època Dau al Set, Joan Ponç i Joan Brossa, i noms propers a experiències també surreals, com Picasso, amb el seu cèlebre gravat del Somni i Mentida de Franco, o Marc Chagall, que practicava una ambientació de colors i escenes oníriques.

Les obres il·lustren la representació interioritzada dels somnis en diverses possibilitats, figurades o no, o motivades per visions deslliurades d’explicacions lògiques. L’onirisme és la revolució surreal, prèvia a la revolució social.

El nostre poeta pintor Viola va entendre de ple aquesta condició revolucionària dels somnis, i en va escriure textos sota el títol d’Oniro. Altaió, com a comissari, no proposa la visió d’aquestes obres com una arqueologia de rescat, tampoc com una recuperació del passat, sinó com una il·luminació on posa el mètode surrealista en plena actualitat. Ja fa molts anys, el mateix Altaió descrivia una altra metodologia surrealista. Pujava a un tren i s’obligava a escriure un poema entre estació i estació. En aquest camí motivador, els somnis continuen oferint una porta a l’expressió lliure del pensament, que troba en Miró, Dalí, Tàpies i Brossa una referència vitalista i modèlica.

Val a dir que la Galeria Mayoral ens remet a través d’aquesta exposició a l’època daurada de les galeries del Consell de Cent. Si l’any passat amb l’exposició de les dones surrealistes de Victòria Combalia mostrava un projecte de tesi, en aquest cas se supera, amb l’edició d’un catàleg d’excepció i amb la presència d’obres difícilment trobables en el mercat, amb un Magritte original, l’esmentat Óscar Domínguez, i peces de Dalí o Miró fora de sèrie. Recuperar el Tàpies surrealista dels anys quaranta és també un privilegi.

Els americans adoren encara ara el Surrealisme, així com el públic europeu, i l’escena catalana esdevé protagonista, sens dubte, d’aquests moments. Altaió no dubta a posar Dalí al costat de Miró i Tàpies, cosa fa uns anys impensable, com tampoc no té cap mena d’inconvenient d’afegir a aquest podi Brossa i Ponç, i fins i tot Richard Hamilton, recordant com el Pop Art veu també del surrealisme.