Lideratge extrem

El lideratge està en voga. A qualsevol sector, en qualsevol situació o edat, afloren líders que prenen decisions, assumeixen riscos i aconsegueixen sortir endavant.

Són els que resolen situacions, d’una manera més o menys precisa, però aconsegueixen que el grup els segueixi sent conscients que pot equivocar-se. Perquè és humà. No és un superheroi, sinó un valent que, conscient dels riscos que pren i dels seus temors, decideix avançar.

S’han trobat en alguna situació de caos o desconcert, en la qual tots opinen però ningú actua? Qui resol?

La definició més comuna de lideratge és la que li atorga la capacitat d’influir i conduir persones cap a un objectiu comú. Cert, però només ens està descrivint una habilitat del líder, no el concepte de lideratge en tota la seua magnitud. Partint d’aquesta escarida definició, s’alcen milers de teories sobre el lideratge. De segur que tots hem assistit a alguna xarrada que se centra en les habilitats interpersonals del líder.

Hauríem de preguntar a algun líder empresarial, d’ONG, cultural, esportista, etc., si els seus èxits es fonamenten únicament en les habilitats interpersonals. Si veiéssim aquesta habilitat com a única característica d’una persona per atorgar-li el títol de líder, qualsevol xarlatà podria obtenir-lo. I no només això. Estaríem subestimant la capacitat dels seguidors, que, en principi, no sabrien distingir entre un líder i un bon orador.

En la societat actual, global, connectada, formada, en la qual les notícies es divulguen en un temps rècord i la informació està a l’abast de tothom, resulta difícil pensar que algú de nosaltres seguiria algú altre sense verificar els seus arguments, per molt bé que els exposi.

El líder és quelcom una mica més complet. Requereix una formació especialitzada i també vivencial (la que li aportarà la seua pròpia experiència) i necessitarà, per aquesta raó, comptar amb tot el seu enginy o, el que és el mateix, amb tot el seu cervell. La part intuïtiva (hemisferi dret), que és creativa, genera idees, les associa i aporta solucions. I la lògica (l’esquerra), que les analitza, les avalua i les posa a la pràctica.

Això seria com l’argila per a un terrissaire: el material necessari per esculpir una obra d’art. La seua experiència de vida serà la que aconseguirà donar-li la forma desitjada. Aquesta condiciona la informació que guardem i va lligada a la part lògica, ja que allà s’ubiquen l’aprenentatge i la memòria. Dels nostres interessos i de com arxivem experiències i aprenentatges dependran les nostres decisions futures.

Per això, no hauria de ser determinant el fet d’influir en els altres, ni tan sols en els nostres fills, sinó el fet d’ensenyar-los a pensar per si mateixos. Perquè així els ajudarem a desenvolupar el seu potencial, de manera que els permeti centrar-se, recollir la informació adequada, aprendre i prendre les seues pròpies decisions. Estarem contribuint a crear nous líders.

Per la meua part, prefereixo confiar en aquells líders que s’esforcen a assolir un desenvolupament complet. Que aconsegueixen resultats, que s’arrisquen i prenen decisions quan ningú ho fa. Que se la juguen i, de vegades, l’encerten, encara que d’altres, no, però que tenen la capacitat d’aixecar-se tantes vegades com sigui necessari per seguir avançant. Que són capaços de suportar la pressió, d’adaptar-se i, en situacions extremes, amb incerteses, riscos, problemes d’envergadura o complexos, tenen la capacitat de concentrar-se, analitzar la situació i resoldre-la.

I vostès, quin tipus de líder escollirien seguir?