Poesia Brossa

Finalment, Brossa al MACBA. Es tractava d’una fita pendent. Quan el poeta va morir el 1998 tothom va creure convenient dedicar-li una mostra retrospectiva, i així va ser, però es va triar la Fundació Miró com a seu, i no el MACBA. El matís és subtil, però cal reflexionar-hi. A la Fundació Miró, Brossa seguia el fil de la tradició poètica de Joan Miró, però al MACBA Brossa hauria connectat amb aquella reivindicació que el Museu feia d’autors com Marcel Broodthaers, o Dieter Roth, recuperant la tradició de revolta poètica de l’esperit Fluxus. Hauria estat un impuls de modernització veure Brossa al MACBA, però la tria va ser una altra. Tot seguit es va impulsar la Fundació Joan Brossa i aquesta es va instal·lar en uns baixos de l’Eixample, fins que va tancar i el seu fons es va dipositar al MACBA, on fa anys que es cataloga.

La mostra actual és conseqüència d’aquest dipòsit i pot significar un rellançament d’aquest autor, que ha estat central en l’escena catalana d’ençà dels anys cinquanta. No només de l’entorn català, sinó que en els anys vuitanta Brossa va cridar l’atenció del Reina Sofia i d’una generació nova d’artistes, que l’idolatraven. La seva presència, encara viu, al Pavelló espanyol de la Biennale di Venezia, de la mà de la Victòria Combalia, va ser un intent d’internacionalització. Ara pot tornar a ser un moment Brossa. Un autor clau per la seva imaginació i la seva diversitat, a l’entorn de la poètica discursiva, la visual, el teatre o el cinema. Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot són considerats els pares de la poesia visual catalana. Precisament va ser a Lleida, l’any 1971, on es va fer la primera mostra de poesia visual a Catalunya. Era l’any 1971, i Jaume Magre va programar a la Petite Galerie de l’Alliance Française aquesta mostra, amb l’ajut de Francesc Porta.

Els autors varen venir a la ciutat, i Francesc Vincenç, llavors crític d’Art, va fer una conferència per parlar d’aquesta nova poètica. Brossa, ho explica ell mateix, va iniciar-se en la poesia discursiva al front de l’Ebre, a terres lleidatanes, on va ser ferit en combat. La Poesia Visual era llavors una arma d’expressió lliure contra la imposició de la Dictadura, la del llenguatge i la política. Brossa va ser un mestre contra la censura, amb una obra que va participar d’ençà del temps de la revista Dau al Set, amb composicions que acompanyaven edicions singulars, fetes amb Antoni Tàpies, i Joan Miró, amb Mestres Quadreny o Villèlia. Les seves idees poètiques i visuals són constants en la seva trajectòria, però va ser en els anys setanta quan el món visual brossià va esclatar, amb cartells, i una proliferació expositiva d’objectes visuals que va impulsar la galeria Joan Prats.

A poc a poc Brossa va ser present als carrers, amb escultures públiques de la Barcelona pre i post olímpica. El teatre català, la poesia catalana, estan amarades de l’esperit de Joan Brossa. Va ser la persona que ens va ensinistrar en molts aspectes de la contemporaneïtat. Ara manca que el donem a conèixer al món. En cap cas com un treball a l’ombra de Miró o de Tàpies, sinó com un autor que va més enllà dels codis, gegantí en la seva originalitat i proliferació de camps, equiparable amb els autors de l’era Fluxus, que no tenien les dificultats de la dictadura franquista, ni la censura.

Brossa creixerà en aquesta nova dimensió, i el recordem amb aquests vincles que sempre va tenir amb Lleida, on va exposar per primera vegada com a poeta visual, i on tenia una gran admiració per artistes com Leandre Cristòfol, que adorava.