Alemanya, potència econòmica que envelleix

Angela Merkel ha guanyat les eleccions legislatives i continuarà governant la primera potència econòmica europea i quarta mundial, després dels EUA, la Xina i el Japó. El 2005, el CDU-CSU (Unió Cristianodemòcrata d’Alemanya i la Unió Social Cristiana de Baviera) va obtenir una victòria ajustada, amb el 35,2 per cent dels vots, només un punt més que l’SPD (Partit Socialdemòcrata d’Alemanya). El 2017, l’experimentada i impertorbable cancellera segurament obtindrà suport electoral per a un quart mandat consecutiu i es consolidarà com la gran líder alemanya i europea de principis del segle XXI. Com s’explica?

A començaments del 2000, l’economia alemanya afrontava moltes incerteses. El dèficit assolia el 3,3% i l’atur superava el 10%. Però Merkel, després d’arribar al poder i governar en coalició amb l’SPD, va aconseguir reequilibrar els comptes públics. I també va superar la crisi financera que va colpejar la UE a partir del 2008. El PIB alemany va caure un 4,7% el 2009, però va tornar a créixer un 3,6% el 2010. Val a recordar que l’Agenda 2010 de reformes impulsades per l’anterior canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder, va afavorir una flexibilitat laboral més gran i moderació salarial consensuada entre les empreses i els sindicats, que va evitar la pèrdua de milions de llocs de treball amenaçats per la crisi econòmica.

Merkel deu molt al seu predecessor, Schröder. Deu anys després, la taxa d’atur està en un 5,7% el setembre del 2017 i la població activa suma 44,4 milions de persones. A França i Espanya, l’atur arriba al 9,8% i al 17,1%, respectivament. La bona salut del mercat laboral alemany també es deu a l’excel·lent organització i resultats de la formació dual dels joves, eficaç avantsala per trobar i consolidar el primer lloc de treball.

Les grans empreses, recolzades en un enorme i dens teixit de PIME, també amb vocació internacional, van esdevenir molt competitives i van convertir Alemanya en la primera potència exportadora mundial, només superada pel gegant xinès. Tot plegat va portar a un progressiu superàvit del comerç exterior, el més gran del món, que va arribar als 253.000 milions d’euros el 2016. La balança de pagaments va començar a assolir rècords fins a depassar el 8% del PIB. El deute públic alemany arriba al 65,8%. A França, és del 96,4%.

Alemanya és una economia dinàmica i sanejada que creixerà un 1,8% el 2017, però afronta problemes estructurals. Els alemanys tenen una tradicional tendència a estalviar. També el Govern es va mostrar recelós a incrementar la inversió pública aprofitant els alts superàvits pressupostaris i comercials. El país ha vist envellir les seues mediocres infraestructures de transport, també al nord-oest del país. I la seua economia de base principalment industrial hauria d’invertir molt més en la numèrica. Hi ha preocupació pel futur de la indústria automobilística, el primer sector exportador del país, de la qual depenen directament 870.000 llocs de treball, i que representa el 13% del PIB i el 4,5% de la producció d’alt valor afegit. Persisteixen, encara que cada vegada menys, les desigualtats territorials i socials entre l’oest i l’est. Ara s’hi sumen les existents entre un preponderant sud que ofereix les millors perspectives econòmiques i un nord que perd atractiu, encara que Hamburg i Düsseldorf continuen sent dues ciutats molt potents. Podem fer ressaltar que només tres lands, el Rin del Nord-Westfàlia (21,2%), Baviera (15,5%) i Baden-Württemberg (12,9%), concentren més de la meitat del PIB alemany.

L’ascensor social es va frenar a mesura que s’incrementen els llocs de treball precaris. I preocupa el ràpid envelliment de la població a causa del baix índex de fertilitat. També augmenta el nivell de pobresa dels més grans de 65 anys, especialment les dones, que van conservar la feina, moltes precàries o a temps parcial durant els anys de crisi econòmica, i que ara cobren unes pensions molt baixes i insuficients. L’edat mitjana de la població superarà els 47 anys el 2030.

Merkel intenta frenar aquesta tendència obrint el país als emigrants estrangers, que van permetre que la taxa de natalitat s’incrementés lleugerament d’1,36 a 1,5 nens per dona entre els anys 2009 i 2015. I també va obrir, a partir del 2015, les portes a més d’un milió de refugiats procedents de les zones de conflicte de l’Orient Mitjà. I s’espera acollir uns altres 2,5 milions d’estrangers fins al 2025. L’envelliment, si no es corregeix, repercutirà en la producció, la demanda interior i el futur creixement del país.

La irrupció de Donald Trump i del Brexit incrementarà el pes polític i econòmic alemany a la Unió Europea. Però Alemanya, per raons històriques, no vol exercir-lo en solitari. I pretén reforçar l’eix francoalemany amb el suport d’Itàlia, els tres països del Benelux i Espanya, per rellançar la Unió Europea i, principalment, la zona euro, després d’anys d’estancament. Ja no es pot comptar com abans amb el paraigua dels Estats Units. La Unió Europea necessita més dimensió política per poder dialogar i cooperar amb la Xina i altres països emergents. I també per contenir la política expansionista de la Rússia d’un Vladímir Putin que pressiona els països del centre i l’est europeus, sense oblidar les creixents amenaces del terrorisme islàmic. Preocupa la crisi de les relacions polítiques amb la Turquia de Recep Tayyip Erdogan, un país pont entre Europa i l’Orient Mitjà, però que cada vegada està més lluny de la Unió Europea.