Reflexionem

El sistema electoral espanyol –i per tant el nostre fins que no en fem un de propi– estableix que la campanya electoral s’acaba vint-i-quatre hores abans del dia en què els ciutadans són cridats a les urnes i que durant aquell dia que queda entremig no es pot fer propaganda electoral ni es poden publicar enquestes d’estimació de vot. És la jornada de reflexió.

Si volen, un anacronisme en els temps que vivim perquè encara que no es pugui fer cap míting ni publicar cap anunci, ningú m’impedeix a mi mateix interactuar amb qualsevol de vostès a través de les xarxes socials, de la mateixa manera que vostès poden fer tres quarts del mateix.

Avui és la jornada de reflexió per al referèndum de demà i, per tant, no hauria d’utilitzar aquest article per demanar-los el vot per cap de les dos opcions que hi haurà a les paperetes dels més de 6.000 col·legis electorals de tot el país. Com que a aquestes alçades tothom ja sap en quina casella els proposaria que posessin la creueta, compliré de bon grat amb la norma i em limitaré a fer el que toca avui: reflexionar. I, de passada, compartir reflexions amb vostès.

Aquest dimecres va fer dos anys que vam anar a votar per última vegada en unes eleccions autonòmiques. D’aquella contesa electoral va sortir l’actual configuració del Parlament, amb majoria absoluta de diputats independentistes. El compromís de Junts pel Sí en aquelles eleccions era proclamar la independència si teníem prou suports. El que hem fet al llarg d’aquests dos anys és treballar per complir aquest mandat obtingut dels sufragis però com que el suport explícit a les candidatures del sí es va quedar a les portes del cinquanta per cent de vot, hem decidit entre tots, al Parlament, que faríem un referèndum d’autodeterminació per culminar el procés cap a la república.

Ara, però, la cita de demà ja no només és una votació sobre la independència. D’aquest objecte inicial, vam passar que fos un acte en defensa de la democràcia, al dret a poder votar. Però és que en darrer terme, i a tenor de la resposta repressiva de l’estat espanyol, s’ha acabat convertint en una qüestió de dignitat.

Demà es tracta de sortir a votar en defensa al dret d’expressió, vulnerat amb el tancament de pàgines web, per les entrades de guàrdies civils a mitjans de comunicació i impremtes o per la prohibició de cedir espais públics per enganxar cartells electorals. Demà es tracta de sortir a votar per defensar el dret a reunió, vulnerat amb la prohibició d’actes dins i fora de Catalunya o amb la persecució de manifestacions qualificades de “tumultuàries” o “sedicioses”.

Demà es tracta de sortir a votar en defensa de la mateixa legalitat, forçada en extrem per aplicar limitacions de llibertats i per practicar detencions arbitràries que haurien hagut de seguir, com a mínim, un conducte diferent a través del Congrés i del Senat, on l’única votació que s’ha fet va deslegitimar l’actuació de l’executiu de Mariano Rajoy.

No crec que valgui gaire la pena incidir en altres aspectes tristos d’aquests dies, com el comiat de les dotacions de la guàrdia civil en algunes casernes. Les imatges parlen per si soles i no cal afegir-hi res més. L’únic en el que sí que em sembla que hem de continuar incidint és a cridar tothom a la serenitat. Passi el que passi. Facin el que facin. Nosaltres, calma, i a la nostra. Sense caure en provocacions. Amb serenitat. Aquesta ha estat la clau de tot el procés i allò que l’ha fet legítim als ulls de l’opinió pública de tot el món.

I demà, aixequeu-vos ben d’hora i preneu l’arma més poderosa que es coneix. Una arma que no té ni la Guàrdia Civil ni l’Exèrcit, una arma que no fereix ni fa por: el vot. El vostre vot. El vot dels vostres pares, germans, cunyats, tietes i cosins. Els vots dels vostres veïns, els dels vostres amics. Els vots dels vostres companys de feina, dels vostres clients. Els vots dels padrins que ja no ho podran veure, els vots dels infants que encara han de nàixer. Vots que, d’un en un, faran una gran muntanya de veus que ningú no podrà fer callar.