A Lleida, cap oportunitat per al diàleg

En el passat Ple de la Paeria, es va rebutjar la Moció en defensa de totes les persones perseguides, agredides i reprimides per defensar la llibertat i la democràcia, que havíem presentat conjuntament amb els grups municipals del PDeCAT, la CUP i el Comú. Es va rebutjar perquè PSC, Cs i PP van dir NO a condemnar la violència policial exercida l’1 d’octubre, a demanar la depuració de responsabilitats polítiques i penals dels seus responsables, a donar suport a les seues víctimes, a exigir el retorn a les casernes i aquarteraments d’origen dels efectius policials desplaçats i, finalment, que Àngel Ros dimitís per les seues inacceptables declaracions del dia 1.

El saló de plens havia sigut copat per gent del PSC, amb la indissimulada finalitat que la ciutadania de Lleida no hi pogués accedir per seguir el ple in situ. Gràcies a aquesta nova mostra de la voluntat de Ros d’allunyar la gent de la Paeria, vam sentir entristits com la família socialista (com la va denominar la portaveu del PSC, Montse Mínguez) aplaudia les intervencions de PP i Cs. És la paradoxa a què els ha dut la política d’enteses i aliances d’Àngel Ros i Miquel Iceta.

Les argumentacions de PSC, Cs i PP, encara que amb matisos i cadascú a la seua manera, van coincidir a obviar el contingut de la moció i a centrar-se en la demonització del dret a decidir, del govern català i del cada cop més gran moviment social democràtic per la independència. No els va interessar gaire parlar del patiment de la gent, ni de la brutalitat exercida per efectius de la policia i la guàrdia civil. Menystenint el testimoni esfereïdor que, prèviament a la discussió de la moció, va presentar una víctima de la repressió del diumenge 1 d’octubre, a qui havien amenaçat de rebentar portes amb el seu cap. L’obcecació dels tres grups que actualment governen la Paeria van acabar deixant impune la violència d’estat aplicada contra tants lleidatans i justificant l’actuació del govern espanyol.

Encara més, Àngel Ros s’afegia a la tàctica d’atiar la por utilitzant els mateixos arguments apocalíptics que Rajoy o Rivera sobre els efectes del canvi de seus socials d’empreses catalanes. Tant hi fa, tot s’hi val, quan es tracta de salvar la pròpia cadira i el sou de la gent més propera. Si això és el que pretenia amb el pacte amb Cs i l’acord posterior amb PP, ara no podia afluixar.

El PP està aprofundint la seua tàctica de la humiliació personal i col·lectiva a través de l’ús de la por. Primer, la por del patiment físic, a través de l’aplicació de la violència; després, a través de la por al patiment econòmic. Un patiment econòmic basat a difondre –un cop més– mentides, aquest cop sobre els efectes del canvi de seus socials d’empreses. Els especialistes ja s’han afanyat a dir que això no és més que una jugada d’imatge, promoguda pel govern del PP i secundada pels partits de Pedro Sánchez i Albert Rivera, sense repercussió real, ja que els llocs de treball, els centres de producció i la presència efectiva continuen com abans. Una irresponsabilitat per intentar provocar novament terror entre la població. Un pla preconcebut i aplicat des del fanatisme, buscant la confrontació i la fractura social. L’objectiu: “Ríndanse.”

I malgrat el seu missatge catastrofista, intimidador i ple d’animadversió, a qui Àngel Ros va acusar de fanàtics va ser els independentistes. El Paer en Cap va ser extremadament irrespectuós amb una gran part –majoritària, vistos els resultats del referèndum– de la ciutadania de Lleida. El president del PSC va titllar-nos de fanàtics, mentre el seu partit animava la militància a assistir a una manifestació promoguda per entitats tan intolerants com Sociedad Civil Catalana, Plataforma per Catalunya, Falange Española o la Fundación Francisco Franco. A una manifestació que anava encapçalada per García Albiol, un dirigent manifestament xenòfob i que dies enrere arengava la policia espanyola dient-los que uns catalans –els qui se senten espanyols– són gent de bé i uns altres no ho som...

Alcalde, prou d’alinear-se amb els qui realment fomenten la divisió dels catalans i les catalanes, amb els qui fan de la por i la violència el seu instrument. Si tant dieu que defenseu el diàleg, deixeu de treballar amb els qui fa anys i reiteradament diuen “no” al diàleg i veuen els contrincants com a enemics als quals s’ha de derrotar. Divendres es va perdre una oportunitat. Una més.