La impossible ruptura: Catalunya és Espanya

Tal dia com avui, 12 d’octubre, Festa de la Hispanitat, és un orgull i una satisfacció segur que compartits per la majoria dels catalans i resta d’espanyols, proclamar que Catalunya és Espanya. Ho continuaria sent encara que dimarts Puigdemont hagués anunciat una ruptura impossible. No va ser així, només va ser una suspensió temporal d’una cosa que no va arribar a produir-se, la qual cosa probablement haurà tranquil·litzat moltes persones de bona fe, que segurament van creure en una oferta de diàleg tramposa.

Diuen que quan el savi assenyala la lluna, els tontos es fixen en el dit. No ens desviem, doncs, del que és fonamental, perquè Puigdemont i el Govern no han renunciat a la independència. Només l’han suspès temporalment, condicionada a una negociació impossible i basada en els resultats d’un Referèndum il·legal amb resultats escanyolits i poc creïbles que el President assumeix com un mandat per crear un Estat independent en forma de República, que s’ajorna però al qual no es renuncia.

És una trampa més. L’Astut Mas va declarar després dels últims esdeveniments que proclamar la independència no és el mateix que aplicar-la i que, perquè Catalunya es converteixi en un Estat independent, fan falta duanes, recaptació fiscal total i el control de la Justícia. Esclar, la Justícia, sobretot. I li va faltar afegir-hi els vots, perquè una cosa és una majoria parlamentària i una altra, el suport electoral que ni el 2012 ni el 2015 ni després del simulacre de l’1-O no passa del 48%.

Aquesta és una de les claus de l’ajornament independentista. Diumenge 8-O, la moral del separatisme es va ensorrar. No van ser la ultradreta ni uns quants milers de forasters els que van alçar la veu, segons pregonava mentint una vegada més TV3. Va ser més d’un milió, una multitudinària majoria de catalans que va deixar de ser silenciosa i que desmenteix rotundament els que continuen parlant d’un sol poble. Perquè Catalunya, com sempre, és plural i és de tots. De la majoria silenciosa també i de la resta dels espanyols.

L’escenari que buscava el separatisme es va ensorrar bruscament. Perquè el que el Referèndum il·legal pretenia, com així va ocórrer, era explotar les conseqüències d’una reacció de les forces policials que es van veure abandonades per la deslleialtat dels dirigents dels Mossos.

El resultat del referèndum era el que menys importava. Malgrat el cens universal, de les urnes que arribaven embarassades i dels vots repetits... més o menys dos milions de vots, xifra que suposa el 36% del cens. Podrien haver dit que van votar-hi set milions, però tant li fa! Cap xifra no és creïble.

Del que es tractava era d’ocupar els carrers amb una campanya prèviament orquestrada, denunciar la suposada repressió massiva de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i obviar que el que policies i guàrdies civils van fer l’1-O va ser defensar l’Estat de Dret i la Llei en compliment d’una ordre judicial, malgrat que es van veure desbordats per la falta de mitjans i l’obstrucció dels Mossos. Per això, el dimarts 3 d’octubre, el Govern va declarar una vaga sense obrers i va agitar els carrers inflamats per un victimisme que era la gasolina que necessitava un Prucés que estava perdent embranzida.

Les exageracions, tanmateix, no van servir, perquè diumenge passat la majoria silenciosa va recuperar la veu i els carrers i tampoc ha impedit que molts catalans hagin anticipat l’aplicació de l’Article 155. Bancs i empreses, estalviadors i jubilats, que saben amb certesa que a Catalunya es gasta en pensions 4.700 milions d’euros més del que s’ingressa per cotitzacions, han detectat ja les conseqüències d’una ruptura tant temps ocultes i fins i tot negades. O no era Junqueras el que assegurava que cap empresa se n’aniria de Catalunya?

Només els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la. Tot el que està ocorrent ara a Catalunya té inquietants similituds amb els tràgics esdeveniments del 1934. Llavors i com ara, la burgesia va impulsar un debat identitari finalment desbordat per l’esquerra radical i els antisistema, la qual cosa va degenerar en anarquia i caos. Els processos i els personatges són perfectament intercanviables amb els actuals.

Per aquest motiu, la Unió Europea, que va nàixer precisament per evitar la repetició de les tragèdies protagonitzades el segle passat pels nacionalismes exacerbats, no dóna cap suport al que és un Cop d’Estat perpetrat per una Part de l’Estat que és la Generalitat i que subverteix l’ordre constitucional.

El diàleg ofert per Puigdemont no pot ser cap altre engany a la democràcia. El Rei va invocar el respecte a la Constitució i el President Rajoy ha reiterat que, dins de la Llei, tot diàleg és possible. El President no pot continuar parant trampes ni buscar mediacions impossibles.

Si de veritat pensa en tots els catalans, Puigdemont ha de tornar a la democràcia i restaurar la convivència en una societat que amb el seu Prucés ha quedat trencada. Confiem en el Rei, en Rajoy i en el bon criteri d’una oposició que, ara més que mai, ha de fer pinya amb el Govern central per garantir l’Estat de Dret.