Centre de creació contemporània d’Andalusia

A finals dels anys vuitanta Espanya va començar a dissenyar una xarxa de museus d’art contemporani tot seguint l’estela del Reina Sofía madrileny i de l’ IVAM valencià, que va coincidir amb la dignificació a categoria de mestres, dels artistes vius referents de la segona avantguarda: Tàpies, Chillida, Saura... Una vegada assolida aquesta obertura de museus a les grans capitals, va irrompre un desig de contemporaneïtat, de presentisme, adreçat a l’art més emergent. Catalunya ho va viure amb polèmica, i quan es va projectar i inaugurar el MACBA, es va concloure que aquesta institució no podia resoldre el problema museològic creat amb els anys de la Dictadura, i que el que calia era assumir l’art d’ençà del temps present i deixar en un segon terme la narració històrica de l’art a partir de la postguerra. Aquesta idea de prioritzar el moment immediat en lloc de la història s’esdevenia en un moment de gran creativitat dels artistes joves. Ara som en un extrem poc previst llavors. L’excés de contemporaneïtat ha fet caure en l’oblit aquestes generacions prèvies i dificulten la comprensió de l’art actual per part del públic, que no té les claus per entendre el pas de les avantguardes a la postmodernitat. Per aquest motiu existeix un distanciament entre l’art contemporani i el públic, que creix en lloc de minvar. Després de tots aquells museus, hi va haver la voluntat d’obrir Centres d’Art. Fins i tot els nous museus naixien i neixen sota l’empara de centres de creació en lloc d’espais de narració de col·leccions. Catalunya va dissenyar una idea paral·lela a la dels museus a les capitals: que cada gran ciutat tingués un centre d’art, encara que hi hagués un museu d’art modern o contemporani. Ara som en aquest punt on es malda encara per dotar a les capitals d’un centre d’art. De tots els projectes dissenyats, el de Lleida va reeixir, abans fins i tot, prioritzant-lo fins i tot, al Museu. La dificultat d’aquesta voluntat de crear un centre d’art a Tarragona, Lleida i Girona, principalment, va topar amb la feblesa de l’Art Actual, amb la dificultat de tenir els interlocutors vàlids a cada ciutat, el públic. Tota aquesta reflexió s’esdevé en parlar del Centro de Creación Contemporánea de Andalucía (C3A), un espai creat per la Junta d’Andalusia obert l’any passat. El Govern andalús, en lloc de preveure un centre d’art per a cada capital, va apostar per fer un de potent en una ciutat que no fos la capital. Va triar Còrdova, i va projectar un edifici emblemàtic, obra dels arquitectes Fuensanta Nieto y Enrique Sobejano. El projecte executat entre 2006 i 2013 és un edifici brutalista amb una façana espectacular amb 1.319 forats hexagonals, amb llums leds que el fan canviar de colors a la nit. La voluntat d’aquest centre és la de concentrar ’experimentació creativa dels artistes experimentals, extensible a tot l’àmbit andalús i internacional. Així com a Catalunya s’havia pensat que l’emergència podia ser il·lustrada amb una xarxa de centres d’art, a Andalusia s’han estimat més concentrar-ho en un centre emblemàtic, que sigui referent dels creadors més inquiets i el públic més amatent d’aquest art darrer. Resulta una manera diversa d’atendre la qüestió. Ara mateix aquest Centre de Creació Contemporània presenta una gran mostra dedicada a la Poesia Visual, Constelaciones, i en una gran sala de ciment vist, hi ha trenta obres de Guillem Viladot, i també es recorda la tasca de Josep Iglaeias del Marquet, i òbviament, Brossa. Recuperar els pares de la poesia experimental des de l’òptica del present és tot un exercici intel·lectual lloable. El contrast és obvi amb la nostra panoràmica, on aquests precursos de l’art del concepte no són sempre tinguts com a artistes actuals, i on s’ha confós experimentació amb l’art dels darrers deu minuts.