Fam

Definim fam com la necessitat o ganes de menjar, i també com el desig fort o intens d’una cosa generalment immaterial. Si fóssim capaços d’identificar les característiques de la voraç fam que tenen molts esportistes quan competeixen, tant a nivell individual com en equip, podríem aplicar-les a altres àmbits professionals per tal d’obtenir uns millors resultats i aconseguir l’èxit.

Perquè, darrere d’aquesta fam, hi ha d’haver algun tipus de motivació. Assolir la fama, obtenir un bon resultat, complir objectius, la victòria, algun tipus de premi o, per què no, els diners. Dependrà de cada cas. Però m’atreveixo a dir que el que realment impulsa la fam és l’automotivació de cada persona per satisfer el seu propi ego. Perquè tots tenim un ego que cal alimentar.

Però alimentar-se requereix esforç i sacrifici, i és un clar símptoma de la passió per allò que estem fent, pel nostre treball. Tenir fam mostra l’interès per aprendre, millorar i créixer cada dia. Sens dubte, l’adquisició de coneixements i experiències és l’aliment fonamental que ajuda a sadollar la fam i a poder alegrar-nos per la consecució d’un nou repte. Tenir fam potencia el compromís cap a la consecució d’objectius.

La fam es reflecteix en l’actitud de la persona. En l’esportista, queda en evidència des del moment que salta al terreny de joc. Aquesta actitud positiva es pot apreciar per tots els assistents a l’esdeveniment, per tot el seu entorn. Sense cap mena de dubte, captiva els altres.

En aquest sentit, Albert Einstein ens va deixar escrit: “No tinc cap talent en especial, només sóc apassionadament curiós.” La curiositat ens permet endinsar-nos en terrenys desconeguts, la qual cosa potencia que sortim de l’estat de confort per investigar i, en conseqüència, provoca canvis. S’aprèn anant del conegut al desconegut. Ser curiós exigeix tenir iniciativa, no aturar-se davant dels obstacles i les dificultats. El famolenc sempre està buscant una mica més. Aquesta tendència a la recerca aporta una facilitat més gran per detectar oportunitats i, sobretot, eleva la probabilitat d’aprofitar-les. Tenir fam és una qualitat dels curiosos.

Però hi ha casos en què l’ànsia d’aliment també pot ser perillosa. Per exemple, si la fam només busca abastar el bé individual a qualsevol preu, per sobre de valors, persones i procediments.

Si genera un estat d’obsessió que provoca que a la persona no li importin altres coses i centri la seua vida exclusivament a treballar, a competir i a guanyar tant sí com no.

O si aquesta fam desmesurada ens converteix en autèntics golafres, sense ser selectius en la nostra alimentació, la qual cosa, amb tota seguretat, farà que ens puguem empatxar o ennuegar.

En tots aquests casos, estarem davant d’una fam egoista que menysprea la necessària solidaritat que ha de prevaler en tot equip.

També pot succeir que estiguem famolencs, que tinguem gana, però que no trobem què menjar o amb qui menjar.

En aquests casos, la recomanació és buscar un bon cuiner que ens assessori i ens ajudi a adquirir els aliments més adequats per a les nostres necessitats i, fins i tot, millor encara, ens prepari un menú saludable alineat amb els valors i objectius en joc.

Per tant, el meu missatge és clar: “Estiguis sol o acompanyat, no perdis mai la fam. Tingues gana.”