S'ha acabat el bròquil

Centenars –potser avui ja passen del miler– d’empreses marxant, els dos recaptadors del moviment entre reixes, el senyor Trapero sense passaport i mig Govern demanant-se per què i per a què es va posar en això i va hipotecar la seua carrera professional, credibilitat i patrimoni amb un individu que no va saber veure una cosa tan òbvia com que els tancs –aquests tancs que anaven a desfilar per la Diagonal de Barcelona– feia dècades que eren allà i eren les seus de La Caixa i el Banc de Sabadell. No s’ha hagut de fer res més que atendre les demandes dels empresaris i aprovar un simple decret perquè les empreses, una rere l’altra, comencessin a recollir els mobles i a abandonar una Catalunya que Puigdemont i els seus adlàters van camí de convertir en terra erma. Que ningú no s’enganyi: les empreses canvien avui de domicili fiscal, però demà deixaran d’invertir en aquesta terra en què vivim i, demà passat, si tot segueix com fins ara, acabaran tancant les seues plantes. No s’ha de ser un expert en economia per veure-ho: avui, qualsevol planta industrial en què no s’inverteix el que cal queda obsoleta en menys de cinc anys. De moment, a Seat ja han anunciat que posposen l’elecció del nom del seu nou SUV. Veurem si al final es fabrica o no a Martorell.

Mentrestant, els independentistes de peu segueixen a la seua. Tant és que Theresa May asseguri que mai no reconeixerà una autoproclamada i impossible República Catalana Independent, que Donald Trump afirmés –fa un mes– que la independència de Catalunya és una bogeria o que Manuel Valls, Sigmar Gabriel, Antonio Tajani, Jean-Claude Juncker, Emmanuel Macron i fins i tot el mexicà Peña Nieto hagin afirmat coses semblants. La primera setmana d’octubre era l’actuació de la Policia i la Guàrdia Civil el que anava a activar una intervenció internacional i aquesta setmana, el desencadenant se suposa que serà l’empresonament de dos individus a qui alguns comparen amb Mandela però que són capaços de fer-se fotos amb Otegi. La independència arribarà sí o sí i un dia és per la via eslovena, l’endemà per la via kosovar i, l’altre, per la carretera de Corbins. No estaria de més que algú expliqués a tots els que encara participen en les manifestacions –cada dia menys, perquè dels 45.000 a Lleida el dia 3 s’ha passat a menys de 20.000 el dia 17– que Eslovènia va arribar a la independència després d’una guerra de deu dies en la qual van morir prop de 100 persones i que a Kosovo es va produir una de les carnisseries més grans de la segona meitat del segle XX.

S’ha acabat el bròquil i la revolució dels somriures és ara una cosa semblant a un manicomi en el qual els residents es donen la raó els uns als altres mentre esperen l’arribada d’un improbable nosesapqui per dirigir una mediació impossible –Espanya, que en el seu dia no va negociar amb terroristes, no negociarà ara amb qui intenta fer xantatge a l’Estat– que mai no es donarà. Als nostres col·legis, es compara Cuixart i Sànchez amb Gandhi davant de nens de nou anys perplexos i als instituts s’enganya els nostres adolescents perquè participin en manifestacions que se suposa que estan a favor de la pau i acaben davant de la Paeria demanant la dimissió de l’Alcalde o davant de la Subdelegació del Govern espanyol insultant la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Aquesta majoria silenciosa de la qual formo part ja no calla i exigeix desallotjar un Govern que ha usurpat les institucions i governa només per a uns pocs.

Aquest desallotjament arribarà, que ningú ho dubti; perquè el partit ja s’ha acabat i Puigdemont només té dos opcions per sortir de l’estadi en el qual la Democràcia l’ha derrotat per cinc a zero. O se’n va ell, o el traiem nosaltres. I ho farem amb la Llei a la mà i els poders que nosaltres mateixos –tots els espanyols– ens vam atorgar el 1978 quan vam aprovar la Constitució en un referèndum legal en el qual el seny i la sensatesa van guanyar la ignomínia i la involució.