Ulisses, Ítaca i Catalunya

Ulisses decideix lliurement lligar-se al pal central de la seva nau que va cap a Ítaca, per tal de no caure en les temptacions que li esdevindran quan estigui transitant els mars del regne de les sirenes i aquestes llencin els seus cants. Amb les Sirenes no necessàriament li esperaven maldats. Però, llavors, no només s’endarreriria per arribar a Ítaca, sinó que s’hi allunyaria per sempre. El seu objectiu era clar, arribar a Ítaca. Per això es lliga i s’anticipa a la repressió que s’hauria d’exercir per tal d’evitar la temptació i desviar-se del seu objectiu. Dit d’una altra manera, per assolir l’objectiu cal comprometre’s abans de transitar per la temptació. Com em va ensenyar un mestre que vaig tenir, si no vols caure a la temptació, no hi vagis.

L’exemple d’Ulisses té la seva traducció en el món polític. El sistema democràtic deixa la legislació en mans de les majories que es constitueixen temporalment. I ja se sap que això de les majories fluctua. En el cos social la majoria varia segons circumstàncies: inhibició de determinats votants, activació d’altres, contextos econòmics, etc. Si la legislació depèn de la majoria, i aquesta varia, llavors la legislació també fluctua. Per evitar que la fluctuació pugui ser tan dramàtica que afecti drets fonamentals, aquesta legislació s’autolimita amb una legislació fonamental, que és la Constitució. La Constitució es justificaria per comprometre’s a legislar limitadament a un respecte d’uns suposats fonaments pactats per majories molt amples i consensuades. Això pot semblar interessant, i ho és. Tot i que té els seus problemes. Per exemple, incorporar en una nit i a fosques un canvi constitucional que obliga a no invertir del pressupost més del que queda després de pagar els interessos del deute, doncs és una limitació ideològica, que certament precompromet i dona garanties a les inversions però escanya a l’hora de donar resposta a les necessitats socials. D’altra banda, fixar la sobirania des d’un context de sabres –llegeixi’s anys 70 i 80 a Espanya– precompromet al que esdevé en contextos en els quals aquests sabres no han de ser garants de res més que de la decisió política, i allarga l’ombra de l’antic règim, el franquista. Així, la Constitució limita la fluctuació de les majories, però des d’uns fonaments qüestionables com ho són el context en què es va fer la constitució o les seves reformes, és a dir, la vigilància dels poders fàctics franquistes o el context de crisi econòmica i la pressió dels poders econòmics.

Però hi ha un segon problema, la constitució es pot convertir en una cotilla que ofega la relació entre majories i minories estructurals. El dret a l’autodeterminació es va estendre als anys 50 i 60 del segle passat de la mà dels processos descolonitzadors. Però té dues interpretacions més: una segona al voltant dels pobles indígenes, i una tercera al voltant de les minories estructurals. Aquestes minories són les que hi ha dins d’un estat i es constitueixen com a tals per trets objectivables com la llengua, el dret, els costums, i altres, i trets subjectivables com la voluntat expressada en consultes i eleccions continuades en el temps. Així, els mapes polítics a Catalunya o Euskadi, per exemple, són diferents de la resta de l’estat. Com ho són els que resulten de l’expressió democràtica al Quebec o Escòcia. Hi ha, doncs, unes minories en relació a la majoria del conjunt de la població de l’estat que mai podran aspirar allí a ser majoritàries. En canvi, aquestes minories sí que poden ser majoritàries en el seu àmbit territorial. En aquests àmbits territorials es pot exigir el dret a decidir, quan aquesta minoria només pot pretendre ser influent en l’equilibri d’un sistema bipartidista i aquest està en crisi o fallida o aquest ja no alimenta les seves aspiracions, o quan se li neguen els drets com a minoria. Llavors el dret a decidir, o l’autodeterminació en la seva tercera fase, pot ser reivindicat. Crec que aquest és l’escenari actual de Catalunya. La reforma constitucional no és la solució, en els termes que es planteja, a les aspiracions d’una majoria de la ciutadania de Catalunya.