Joan Ponç. Diàbolo

No és la primera vegada que ho dic, però La Pedrera acaba programant aquelles exposicions que el MACBA no faria mai. La llista prefigura el llistat d’artistes exclosos... antològica Antoni Clavé, Josep Guinovart, Frederic Amat i ara Joan Ponç. Una molt bona col·lecció de Ponç formava part del gruix de la Col·lecció Salvador Riera, que va comprar la Generalitat i que en el seu dia va anar a parar al fons del MACBA. Suposo que ara està també a disposició del MNAC. Quan Jorge Luis Marzo preparava el documental MACBA, l’esquerra, la dreta i els rics, em va comentar que el director del Museu havia afirmat despectivament que mai a la vida penjaria un quadre de Joan Ponç, de tots els que guardava a la seva col·lecció. Jo li vaig respondre que qualsevol museu voldria penjar alguna de les meravelles dels Ponç de la col·lecció Riera. Es tractava d’un prejudici clar, que afecta Ponç, però també al pes que significa assumir o no el Dau al Set com a principi de la revolta. No passa el mateix amb la resta de companys del grup, ni amb Brossa, ni amb Tàpies, però sí amb Tharrats i Cuixart.

Amb Ponç cal afegir un altre argument de pes, que en el seu dia va impedir una recuperació més immediata. Es tracta de la dificultat jurídica del seu llegat, que va aturar les iniciatives que es podrien haver plantejat arran de la seva mort l’any 1984.

Com en els precedents descrits en l’encapçalament, aquesta mostra de Ponç tindrà un gran èxit de visitants, ja que coincideix amb el mite de l’avantguarda catalana que tots hem assumit, i que el presentisme nega. Gran encert, doncs, de la institució, i elogi de la comissària, Pilar Parcerisas, que ha surat per damunt d’aquests conflictes que planen sobre l’univers Ponç.

A diferència de Tàpies, de Cuixart i de Tharrats, Ponç va ser sempre fidel al surrealisme i al misteri. No va donar pas a l’informalisme ni a l’abstracció. El seu camí és sempre aquest món personal, que barreja onirisme amb bogeria. Després de Dau al Set la majoria dels seus artistes varen canviar al misteri de la matèria informal. Ponç va decidir marxar al Brasil i continuar allà la seva ruta personal. Va començar a ser un veritable outsider, allunyat del sistema de l’art, ratllant els llindars de la raó, i sobrevivint només per a la seva pintura.

Quan va tornar a Europa, Ponç seguia essent encara referent del surrealisme del Dau al Set, però va continuar el seu camí en solitari. Exposava a La galeria René Metràs i a la galeria Salvador Riera, amb uns canvis per una obra perfeccionista que no abandonava les seves iconografies. Tothom el tenia present i les seves mostres sorprenien i generaven fidelitat. S’estava al marge del debat que afectava la comparativa amb Tàpies dels altres membres de Dau al Set. Quan venia a Catalunya no restava al marge, però el seu món no era el d’ocupar un espai en el cànon de l’avantguarda catalana. Va optar per entendre l’Art com la vida, a través de la seva pintura i el seu dibuix. El seu viure va ser trasbalsador, misteriós, amb tallers en indrets màgics i va morir sense tenir un reconeixement a l’alçada de la seva obra. L’editorial Polígrafa va editar un llibre fonamental, i darrerament s’ha creat una Associació Joan Ponç que promou activitats i fa edicions poncianes. Aquesta exposició arriba en un moment ideal per retrobar-lo, valorar i situar la seva obra, veure pintures inèdites, i acostar-nos a un personatge que tenia fama de torturat, i que va assolir una personalitat pictòrica que era un univers en la seva acotació misteriosa, però que quan el tractaves era afable i conscient.