Ja no va d'independència: va de decadència

“Mai havia pensat que l’independentisme arruïnaria l’economia del meu país”, deia a Twitter algú amb cognoms molt catalans. “Anem cap a enrere”, lamenta en privat la Júlia, una enginyera d’Iniciativa per Catalunya. És la marea creixent del desengany que els més fanàtics neguen. L’economia ha estat la sorpresa que ha punxat el globus de la primera gran mentida. “Tranquils, que les empreses i els bancs no se n’aniran”, assegurava en reunions i mítings Artur Mas. Ja en van més de mil i la setmana entrant poden disparar-se les fugues. La resposta dels radicals instal·lats a Òmnium i l’ANC cridant a treure diners dels bancs divendres, afortunadament no va ser secundada. La ciutadania –fins i tot la que defensa la independència i en el seu dret està– és més responsable que els seus dirigents.

Però no només s’han de comptar els que se’n van sinó els que no vénen, això és, turistes i capitals. Hi ha nombroses empreses amb inversions foranes paralitzades per la incertesa i el risc. El consum cau a Catalunya, alguns congressos es cancel·len, les reserves hoteleres disminueixen, els creuers dubten i les multinacionals convocades per Oriol Junqueras a una reunió de contenció no van acudir. El vicepresident està molt tocat en la seua credibilitat. “Junqueras és un mentider compulsiu”, diagnostica Josep Borrell. Argumentava sobre balances fiscals alemanyes que no existeixen i s’ha passat tres anys garantint que la Catalunya independent no sortiria d’Europa, quan els cops de porta han estat sonors. La presència a Oviedo de les tres màximes autoritats comunitàries al costat del Rei va reblar la rotunda negativa a reconèixer la independència. Aquesta va ser la segona gran mentida. El discurs del president del Parlament Antonio Tajani va ser una bateria de míssils antinacionalistes: “Prometen el paradís i porten a l’infern.” No hi haurà independència sense marginació. L’economia ho avisa per a decepció dels qui s’havien cregut allò d’una secessió low cost. “Les empreses se’n van –va dir Junqueras a TV3– perquè la Policia pega als ciutadans.” Ja no sap què dir. Els dirigents del procés –Mas, Puigdemont i Junqueras– estan desacreditats i bastants dels seus ho admeten. Van convèncer gairebé dos milions de persones que això seria una festa, amb només alguna dificultat transitòria. Però sense bancs catalans i amb fuga empresarial –al Quebec només una tercera part van tornar després del no a la secessió– creix el risc de decadència de la puixant Catalunya que històricament va liderar a Espanya la indústria, la cultura i el benestar. La potent marca Barcelona està afectada. La seua alcaldessa, Ada Colau, va reunir patronals i sindicats per tranquil·litzar-los però hores després, als ser empresonats “els Jordis”, va suspendre dos dies l’activitat de l’Ajuntament. Tendència a autolesionar-se.

Queda la política. Amb les mateixes dades dissuasives de l’economia i d’Europa, la situació seria millor si la matussera gestió del Govern central no hagués reanimat les protestes: si els alcaldes no haguessin estat citats per la Fiscalia (n’hi havia prou a enviar-los un ofici); si la Policia hagués tingut més tacte el dia del referèndum en comptes de regalar imatges que la premsa estrangera va comprar encantada; i si l’empresonament dels “Jordis” no hagués coincidit amb les cartes entre Puigdemont i Moncloa. “Hi ha risc de confrontació civil a Catalunya”, ha advertit l’exministre Josep Piqué. Perquè la tercera mentida és la d’“un sol poble”. Hi ha una perillosa fractura. Aquest és el cost del procés. Queda una setmana perquè el Senat validi les primeres mesures de l’article 155, que només pot parar-se allà. Potser, amb proposta d’un pacte d’estat a última hora. Dies molt crítics després de la manifestació de dissabte a Barcelona. Desorientada la CUP, que proposa portar el Govern a Perpinyà. Crític Aznar perquè volia més. Aguantarà el front constitucional PP-PSOE-Ciutadans si no se li’n va la mà a Rajoy. Eleccions catalanes tipus ruleta russa. Màxim risc.