Ramon Pichot

A Cadaqués, entres les platges del la Conca i del Llané, hi ha la petita península de Sortell, on vivia el pintor Antoni Pitxot. Era una casa privilegiada, amb vistes, que havia estat construïda pel seu avi. La nissaga dels Pitxot era singular i en aquesta propietat es conservaven referents a la seva memòria. Antoni Pitxot tenia el seu taller a la planta de dalt, i a baix, al Saló hi havia quadres de Dalí representant el seu pare, el músic Ricard, i obres del seu oncle Ramon Pichot. Algunes de les obres d’aquest es confonien amb Picassos, i l’Antoni Pitxot m’explicava que havien hagut d’expertitzar-les per saber si eren Picassos o Pichot. Ramon havia estat un artista d’aquesta família de creadors, i Salvador Dalí va estat molt lligat a la seva trajectòria. Influenciat per les seves pintures de Cadaqués, Dalí va descobrir l’impressionisme i molts dels temes que va pintar en la seva joventut figuerenca. La família Dalí tenia la seva residència cadaquesenca a tocar de la platja del Llané, i podia dir-se que eren veïns. Ramon Pichot va assolir notorietat també gràcies a la reivindicació que va fer Dalí, i també per l’amistat amb Picasso, que va visitar Cadaqués convidat per Ramon Pichot. L’altre fet remarcable va ser el suïcidi de Carles Casagemas, que va morir per l’amor no correspost de la dona que després va casar-se amb Ramon Pichot. El fet és que la seva vida bohèmia li va permetre viure a París, però la fortuna crítica va tenir-lo en l’oblit després de mort, fins que la galeria Artur Ramon de Barcelona va recuperar-lo, i ara, de manera excepcional, el MNAC, que descriu la seva trajectòria i aportació, amb una mostra al museu, molt ben documentada. Ramon Pichot formava part de la generació darrera dels modernistes catalans, la dels Quatre Gats. Va mantenir una gran relació amb Casas i Rusiñol, a qui acompanyà en moltes excursions, i, com la majoria d’ells, va acabar a Montmartre abans de la gran Exposició Universal del 1900. Formà part de la Colla del Safrà a Barcelona i exposà individualment als Quatre Gats, com Xavier Gosé. A París va malviure, però va arrelar-se, amb unes pintures i gravats que ara es veuen d’una gran intensitat i a la recerca d’una cromatisme postfauvista. La seva pintura era densa i de pinzellada quasi puntillista, i maldava per tenir una expressivitat cromàtica especial. Els temes eren també populars, amb escenes de mercats a Cadaqués. Va viure de primer la influència de Rusiñol i el simbolisme, amb dibuixos característics d’aquells moments, i a París va deixar-se dur per aquell ambient cosmopolita de l’Escola de París. Company de Picasso, de Manolo Hugué, de Casagemas, de Gosé, va tractar tota la colònia de pintors espanyols i catalans. Finalment va regentar un petit restaurant de Montmartre i va morir a la cinquantena afectat per la tuberculosi. La seva obra respira tot l’ambient d’aquells moments del canvi de segle i és tan autèntica que la dimensió assolida pels seus companys de generació l’havia fet restar en l’ombra, en un oblit injustificat, que ara s’equilibra amb aquesta mostra que contextualitza la seva pintura, però la fa personal i amatent dels canvis previs a l’arribada de les avantguardes.