L’escola de tots?

VA SER el passat dia 25 en una de les més conegudes escoles concertades de Lleida. Una escola a la qual, a més, van molts nens i nenes que resideixen en poblacions aragoneses i en què, des de fa setmanes, es donen episodis que validen el que afirmem Xavier García Albiol i jo mateixa fa ben poc: que en algunes escoles de Catalunya –i algunes de Lleida també– es trasllada als nostres petits una versió partidista i partidària del que succeeix a Catalunya aquests dies.

El professor responsable d’aquest episodi l’anomenarem, per exemple, Joan i el nom del col·legi no l’esmentaré. No ho faig perquè així m’ho ha demanat el pare d’un dels petits que serveixen d’improvisat i silent auditori al que semblen gairebé arengues polítiques. Aquesta vegada, els protagonistes de la xarrada/arenga/míting van ser els senyors Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Aquests mateixos a qui l’independentisme insisteix a comparar amb Nelson Mandela i Mahatma Gandhi malgrat que s’atreveixen sens dubte a posar somrients agafats del braç d’Otegi.

El que els van explicar als pobres petits –nou anys tenen– tant hi fa; perquè, al col·legi en qüestió, fa setmanes que el decent docent que ens ocupa els parla de resistències pacífiques, policies i guàrdies civils que s’excedeixen i d’aquesta enganyifa que és el dret a decidir.

Ho fan també altres professors en altres centres i ho fan, a més, sense explicar que les resistències pacífiques no ho són tant, que fa setmanes que policies i guàrdies civils aguanten estoicament i professionalment insults i agressions i que el de l’1 d’octubre no va ser un referèndum del qual emana un mandat popular; sinó una presa de pèl amb menys garanties democràtiques que la consulta que el 1966 va organitzar Franco per validar la seva Llei Orgànica de l’Estat.

El dia 25, no obstant això, el professor Joan va fer un salt qualitatiu en els seus capteniments i un bonic cartell amb les efígies dels senyors Sánchez i Cuixart va acabar penjat en una de les parets de la classe. Els pares, mentrestant, callen per allò de no veure perjudicats uns petits que cada dia tornen a casa preguntant-se per què ells han d’aguantar segons quines coses. I no han d’aguantar-les perquè Cuixart i Sànchez no són herois, per molt que els pesi a les cada dia més desorientades nomenklatura i tropa independentista. Tampoc no són presos polítics i, molt menys encara, les persones íntegres que es dibuixen en relats com el que trasllada als alumnes el professor Joan. Són, i hora és ja de dir-lo, agitadors professionals i líders de dues entitats que, segons tot indica, han permès desviar fons públics per finançar un mal anomenat procés que va camí de convertir-se en trastorn mental col·lectiu.

L’última ocurrència, formulada poc abans que Puigdemont ens sorprengués dijous amb la desconvocatòria d’unes eleccions que no s’havien arribat a convocar, és que Rússia –la mateixa que va finançar amb armes, fons i pertrets als separatistes del Donbass per convertir Ucraïna en un estat fallit– reconeixerà la impossible República catalana tot just aquesta es proclami. Per la seva banda, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) boicoteja les classes als nostres instituts i universitats amb piquets suposadament informatius que arrosseguen fins a les manifestacions nens de catorze i quinze anys que, encara que no tenen dret a vot, pontifiquen davant dels micròfons de TV3 exigint la proclamació immediata de la República, un escalèxtric i dos ous durs. Carles Puigdemont, alhora, segueix a la seua: “Seguim!” –deia l’altre dia en un tuit– encara que ningú, ni tan sols ell, ja no sàpiga cap a on, com es va comprovar al Ple del dia 27. Tots sabem com van acabar els que van seguir el flautista d’Hamelín, potser per això sigui que la música del procés cada dia ens sona pitjor a molts més, però als convençuts els és igual: aquí ningú no adoctrina, diuen, mentre Sànchez i Cuixart miren els nostres fills amb un somriure des de cartells ubicats a les parets d’escoles que haurien de ser de tots i alguns creuen que són només seves.