Fins aviat

En el marc de les mesures adoptades pel Govern de l’Estat en aplicació, a parer meu, desassenyada, indeguda, innecessària, evitable i constitucionalment insostenible, de l’article 155 de la Constitució Espanyola, he estat cessat en les meves responsabilitats com a delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, la qual cosa no té cap importància si es compara amb el que suposa el cessament d’un Govern legítim, la clausura del Parlament, l’empresonament de persones que tinc per innocents, la persecució d’idees, i l’impacte de tot plegat sobre drets, llibertats i àmbits de convivència.

Els successius governs del país que han comptat amb l’aval del Parlament democràticament escollit han tingut l’amabilitat de mantenir-me la confiança des del gener del 2011. Només en puc estar que agraït. Val a dir que mai no esperava ser cessat per un Reial Decret. Prou m’hauria agradat que, arribat el moment, hagués estat un Decret del meu Govern, amb la signatura del seu president.

Ja es veu prou que són temps excepcionals. El país viu una concatenació de fets, sovint inesperats, imprevisibles, d’altíssima rellevància social i política, també econòmica, el fil conductor dels quals s’allunya en el temps. Tanmateix, té uns antecedents relativament propers que poden ser fitats en la voluntat de reforma de l’Estatut de Catalunya, per preservar l’autogovern veritable, i en la resposta matussera del Govern i dels partits espanyols que van anar frontalment contra la voluntat ciutadana, expressada en el referèndum de ratificació de l’Estatut del 2006. D’aquí el “Som una nació. Nosaltres decidim”. I tot el que se n’ha derivat.

Aquí rau el problema: la impossibilitat de l’Estat de reconèixer la condició nacional de Catalunya i, consegüentment, el dret dels catalans a configurar el seu futur polític. Tant costava pactar un referèndum consultiu, no contrari a la Constitució, com altres Estats democràtics de soca-rel i forts han fet? Tant costa d’acceptar la diferència, d’afavorir la proximitat, de fer sentir molts catalans que són ciutadans i no súbdits, de guanyar els cors i voluntats dels indecisos i dels qui pensen que no hi ha cap altra sortida que la independència d’un Estat que s’aprecia distant, altiu, superb, poderós fins a la injustícia pregona? I no serveix, com a excusa, dir que tothom ha comès, i comet, errors. Les equivocacions d’altres mai no justifiquen les pròpies.

No n’hi ha prou amb l’exercici de la força, per emparada que pretesament estigui amb la legalitat, llegida com més convingui, per mantenir unit un país, per preservar la continuïtat de les seves institucions. Les costures peten si el vestit va estret i qui el du es va fent gran. No serveix de res canviar l’ordre els articles de la Constitució per fer passar el segon (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...”) per sobre del primer (“Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”) i de la resta. Els valors superiors predominaran, més d’hora que tard, com també la voluntat dels ciutadans lliurement expressada. Catalunya serà el que els catalans vulguin.

“A por ellos” no és un programa polític engrescador. Ho és força més la cerca del bé comú, per difícil que sigui la seva definició; la proximitat i l’obertura a l’altre i al que representa; el respecte a les persones; l’estima per les institucions seculars, pròpies i alienes; la protecció dels qui més necessiten dels poders públics; la cultura sempre oberta a la realitat canviant; l’estima per la llengua pròpia i per les que conviuen en un mateix territori; el respecte a la legalitat rectament interpretada, amb el cor net, amb la justícia, la prudència i la misericòrdia com a eixos directors d’aquella, amb el convenciment que el dissabte està fet per a l’home; la convivència com a valor i prioritat.

Són aquests els principis que han informat l’exercici, amb la dignitat que m’ha estat possible, de les meves responsabilitats de govern, amb l’ajut de moltes persones de gran professionalitat i compromís. He estat amatent a servir els que s’han acostat a la delegació. He procurat vetllar per l’entesa amb les institucions territorials i amb qui les representen. Amb lleialtat. He maldat per estar al costat de la multiplicitat d’entitats que enriqueixen les terres lleidatanes. Sempre m’he sentit acollit. Junts hem fet avançar aquest país. El millor encara ha de venir. Tinguem fe i preservem la convivència. Altres, darrere nostre, seguiran bastint la Catalunya, avançada, rica i plena que tothom vol. Sobirana, en el context de les nacions i estats del món.