Com carregar-se Catalunya en pocs mesos

Seixanta dies només des del 6 de setembre quan el Parlament, saltant-se el seu reglament i desatenent advertències dels seus lletrats, va ignorar els drets de l’oposició i es va situar en la il·legalitat, camí de la declaració d’independència. L’endemà, el conseller Santi Vila va implorar a Puigdemont que s’ajornés l’anomenada Llei de Transitorietat cap a la República. Va creure haver-lo convençut, però aquella mateixa tarda es va aprovar. S’havia vulnerat la Constitució espanyola i el mateix Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es va convocar el referèndum de l’1 d’octubre, van aparèixer urnes i paperetes amb Madrid a Babia, algú (qui?) va donar des del Govern espanyol la desafortunada ordre d’intervenció policial, després de la fugida dels Mossos, i el món es va omplir d’imatges de repressió innecessària.

El 3 d’octubre va començar la fuga d’empreses i bancs, accelerada després de la temptativa de Puigdemont, el dia 10, de declarar i suspendre la independència. Més de dos mil sortides ja, encara que Junqueras ho va ridiculitzar perquè “a Catalunya en tenim 280.000”. Però les que se n’han anat representen gairebé la meitat del PIB català.

Avui les reserves turístiques flaquegen, l’atur ha pujat només a Catalunya i l’espectacle prossegueix en tres pistes: la primera, amb filtracions de documents comprometedors, desviacions de fons públics detectats i escoltes telefòniques a col·laboradors de Junqueras (“ningú amb dos dits de front no pot creure’s que la independència és possible”) i altres perles, amb dades equivocades o manipulades. A la segona pista, “el Circ Català arriba a Brussel·les”, com va titular un dels mitjans internacionals que s’han burlat del suposat exili de Puigdemont que tant ha perjudicat processalment els exconsellers empresonats. I la tercera, la pista central en la qual juga la política –espanyola, catalana i internacional– més l’acció judicial, que no sabem si és conscient de com alimenta la foguera.

Encara que domini la incertesa pel que pugui esdevenir al carrer i a les urnes, ja hi ha conclusions dels fets succeïts: la preuada convivència catalana, tradicional terra d’integració, s’ha fracturat greument entre famílies, amics i companys de feina. Només els amargs silencis autoimposats salven la situació. Inquieta fins el sopar de Nadal. En segon lloc, l’economia catalana s’està ressentint ràpidament i els talls de carreteres, més els anuncis de vaga, continuen animant els uns a marxar, els que queden a contractar menys i els turistes i inversors a no venir. La crisi catalana impactarà en l’economia espanyola global. I en tercer lloc, el furibund mal al valor de la marca Barcelona, la marca Catalunya i la marca Espanya. Ho pagarem.

Amb tot, el fracàs major ha estat el de la política. Des de les institucions catalanes es va fer creure a un fervent electorat que la independència era gratis, o low cost, i que Europa esperava amb els braços oberts la Catalunya independent. En un continent amb vint-i-tres regions que somien amb la independència, o amb autonomia màxima, permetre aquest cas, sense guerra pel mig com als Balcans, seria obrir un procés que destruiria la Unió. Però Junqueras ho assegurava i, tret de Borrell, i alguns articles aïllats, ningú li ho va desmentir.

El Govern central, com va denunciar Aznar, i ara Felipe González, no va fer política, cap ambaixador no es va moure, ni els corresponsals estrangers –alguns sentint-se com Hemingway en les seues cròniques de la Guerra Civil– van ser degudament atesos.

Els que violaven la llei alegrement es van haver de creure les seues pròpies mentides d’impunitat, difoses pels altaveus de les xarxes socials, els mitjans subvencionats i les ingerències russes denunciades, que a Madrid no s’investiguen i, tanmateix, inquieten el Senat americà.

Cal parar ja tota aquesta bogeria, recuperar el seny i deixar d’escriure més pàgines d’aquest lamentable manual: “Com carregar-se un país en pocs mesos.” Catalunya, exemple admirable de tantes coses, no mereix això.