Els fets produeixen conseqüències

Es veia venir. Des dels atziacs 6 i 7 de setembre en els quals el Govern i una part del Parlament es van carregar la Constitució i l’Estatut, la situació es va fer insostenible. El caòtic referèndum il·legal, els tramposos resultats del qual es van utilitzar com a base per a la DUI, va agreujar la situació i el victimisme sobiranista va posar en marxa la ruptura violenta de la legalitat per provocar la reacció i aprofitar-la. L’expresident Puigdemont va poder evitar el 155 i convocar eleccions, però va sucumbir a les exigències de la CUP, que és la que el va posar després del cèlebre desempat i ha dirigit aquest dissortat prucés.

Però el tan injuriat Article 155, un altre agafador per al victimisme, no suposa repressió. Al contrari, és un instrument de protecció que figura a totes les Constitucions del món que permet preservar la unitat d’Espanya, l’Estat de Dret i la Democràcia davant dels que volen destruir-la amb lleis inconstitucionals i separatistes. La seua aplicació frena la política excloent del separatisme respecte a una majoria de catalans que no volem separar-nos i respecte a una majoria d’espanyols i europeus que vol una Catalunya dins d’Espanya i la UE.

I l’aplicació del 155 tanca un prucés farcit de mentides que van començar amb el dret a decidir, un eufemisme de l’autodeterminació, i van culminar amb la DUI. Un prucés que va prendre impuls amb el 3% que va determinar la conversió al separatisme de l’Astut Mas i la seua Convergència ja amortitzada. L’Article 155 disminueix també l’hemorràgia fugitiva d’empreses, recupera la senyera com a símbol de tots i fa aflorar un sentiment espanyol fins ara replegat. Josep Pla deia que un català és un espanyol a qui li han dit que és una altra cosa i tenia raó: mai no s’havien vist tantes banderes nacionals al carrer com quan el sobiranisme ha premut l’accelerador.

Les conseqüències que podrien haver-se evitat, si aquesta apel·lació al diàleg no s’hagués limitat a un Referèndum il·legal i a una ruptura que la majoria de catalans no volem, no són agradables: mig Govern a la presó i un expresident pròfug a Brussel·les en mans d’un defensor d’etarres; però tots els fets tenen conseqüències i la Justícia té els seus propis temps, s’aplica a tothom per igual i és el que distingeix les democràcies dels règims totalitaris. I la prova d’això és que el partit del President del Govern té també dirigents a la presó.

Certament, els separatistes no creuen en la independència judicial que fulmina la Llei de Transitorietat Jurídica, però a Espanya, ningú no és empresonat per les seues idees polítiques, sinó per vulnerar la Llei. I no es pot anomenar totalitari un Estat que amnistia individus com Carles Sastre, el dirigent del sindicat que ahir va convocar la vaga general i que va participar en el comando que va assassinar Josep Maria Bultó. Sastre, convé recordar-ho, ha estat definit i homenatjat a TV3 com a “patriota català” i va ser protagonista destacat al costat de Puigdemont d’aquella vergonyant escenificació denominada Pacte Nacional pel Referèndum.

Tindrem Eleccions Autonòmiques, seran les quartes en set anys! I en aquestes, es prefiguren el bloc constitucionalista de l’Espanya que ha recuperat el vigor i pot guanyar si vota i, d’altra banda, el bloc colpista del “com pitjor, millor” que, si guanya, ja no podrà conduir-nos a l’abisme de la ruptura perquè haurà d’acatar la legalitat. L’Estat ha demostrat ja la seua capacitat per sufocar els intents de sedició i l’Article 155 segueix aquí. I perquè una Catalunya independent és impossible; ni existeix una majoria de població que li doni suport, ni hi ha reconeixement internacional i financerament és insostenible: malgrat haver percebut Catalunya en sis anys el 30% del FLA per a pagament de proveïdors; el deute està en 72.000 M€ i els comptes no surten: com es pagarien pensions i atur? La mera possibilitat d’una remota independència ha provocat estampida de bancs, empreses i dipòsits i a Catalunya és on més ha crescut l’atur a l’octubre. I el Banc d’Espanya xifra el cost de la crisi catalana en una caiguda del 2,5% del PIB, uns 30.000 milions d’euros, en dos anys.

L’estratègia del sobiranisme ha estat la de generar conflicte per provocar inestabilitat política i econòmica. Els catalans, més aviat que tard, s’adonaran que els han enganyat i votaran en contra dels que ho han fet. Però el mal ja s’ha produït i, per desgràcia, ho pagarem tots. Ara bé, guanyi qui guanyi les eleccions, l’important és restaurar la legalitat i la normalitat. Dins de la Llei; es pot parlar de tot, però no podem permetre que el populisme identitari ens porti a la ruïna com fa vuitanta anys. No és hora de boicots ni de revenges, perquè tots els esforços seran pocs per a la reconciliació entre els catalans aquí i amb la resta d’espanyols i europeus.