Vallpalou

Una mostra d’obra recent de Teresa Vall Palou obre la nova temporada de la seva Fundació, amb la voluntat de presentar anualment dues exposicions, una de les quals estarà sempre dedicada a seguir la seva evolució creativa. Un dels espais acull el llibre d’artista que acostuma a realitzar en col·laboració amb un poeta. Aquesta vegada, l’edició de dos exemplars ha estat feta amb Víctor Sunyol i du per títol BLANC (ser on no ser). Els poemes estan escrits a mà pel poeta i l’obra gravada és força singular, sense tinta, només amb papers rebregats i premsats per l’acció del tòrcul, “com el plec en espera o el blanc com potser entre el silenci del desig sense record, com el record en desig o silenci com potser entre el blanc de l’espera sense plec”. Així mateix, anuncia un proper llibre d’artista, aquesta vegada en companyia dels poemes de Jaume Pont. El format és similar al de Sala-Valldaura i suposa una actitud propera al món de la poesia.

La sala on s’exposa aquest llibre està acompanyada de litografies de gran format, en blanc i negre i de tiratges extremament limitats, en molts casos limitats a un sol exemplar. Resulta un conjunt que funciona complementant-se els uns amb els altres. N’hi ha que domina el negre, i n’hi ha que ho fa el blanc. Tots resulten gestuals, expressius, amb domini de la taca, que en alguns casos és també formal. El gravat és una de les disciplines que més esperonen l’artista, i els treballa com si fossin pintures en directe, tot mantenint sempre la frescor del gest.

A la resta de les sales, on predominen les pintures de gran format, hi ha una sèrie de gravats datats el 2017 que tenen forma de pintures, però són xilografies sobre paper, de 72 x 57 cm. I amb el característic ús del color de les seves teles, amb verds i blaus foscos. La ceràmica ocupa un protagonisme, en aquesta nova presentació. Hi ha fangs cuits del 2012, damunt de peanyes, però la intervenció més novedosa és una sèrie d’argiles d’alta temperatura, amb tires lineals que ressegueixen tres parets, ordenades en vuit fileres, i que semblen ser rastres de pintura. La ceràmica resulta, en aquest cas, pictòrica, ja que té pigments, com una pintura en relleu que cromatitza el blanc de la paret.

Les pintures són majoritàriament del 2016 i del 2017, però també més antigues, i ens situen l’autora en aquesta recerca constant de les disciplines, sigui la pintura, la ceràmica o l’obra gravada i, per extensió, les edicions de bibliòfil i els llibres d’artista. El catàleg editat està prologat per Glòria Bosch, directora de la Fundació Vila Casas, que s’apropa a la trajectòria de Teresa Vall Palou des de la perspectiva de la sensibilitat i és un encert que revalora la seva obra.

Ara que cada vegada resulta més difícil per als artistes lleidatans, els que són entre nosaltres i els que ja no hi són, donar-se a conèixer, tenim el risc que caiguin en l’oblit, només amb la perspectiva d’un nou museu que un dia futur preservi la seva memòria. Per aquest motiu, la Fundació Vall Palou té una funció cívica que, més enllà de la personalització, ajuda a fer comprendre l’art contemporani.