COL·LABORACIÓ
Fumar mata... però pot ser causa d’acomiadament
Advocat
Després de diverses pròrrogues i canvis legislatius que van originar desemborsaments innecessaris a determinats establiments del sector hoteler per dedicar algun espai als fumadors, però que, en definitiva, tampoc van solucionar el problema del fum, perquè es filtrava per qualsevol escletxa i molestava algun punt dels no fumadors, el dia 2 de gener del 2011 va entrar en vigor la nova llei antitabac amb la prohibició de fumar en llocs tancats oberts al públic, amb l’excepció dels centres penitenciaris. Com que hi ha arguments per a tots els gustos, des de la llibertat individual fins a la protecció de la salut, deixarem volar la imaginació. No obstant això, en tractar-se d’un problema sanitari, afecta el conjunt de la societat en general, que ha de suportar unes molèsties i unes despeses econòmiques en les quals no ha tingut cap tipus de participació.
El Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, en la seua Sentència de 7 de juny de 2017, resol que el fet de fumar al lavabo d’una empresa és causa d’acomiadament procedent, és a dir, s’acaba el contracte, sense cap tipus d’indemnització. Per a una millor comprensió, haurem d’analitzar la forma en què es van desencadenar els fets: un treballador, que identificarem amb el nom de José Antonio, era un fumador empedreït i, encara que al centre de treball estava totalment prohibit fumar per qüestions de seguretat i pel tipus de materials que s’hi manipulaven, s’inventava excuses per anar al bany a fumar-se algun cigarret. S’ha d’aclarir que, sobre l’esmentada manera de procedir, havia estat sancionat en una altra ocasió amb suspensió de feina i sou, però José Antonio feia cas omís d’uns tals advertiments i continuava amb la seua manera d’infringir les advertències dirigides als fumadors.
El cert és que les visites al lavabo no eren per atendre necessitats fisiològiques urgents, sinó que tenien altres finalitats, i un mal dia va coincidir al bany amb un altre company que li va recordar que allà estava prohibit fumar.
En comptes de disculpar-se, li va contestar amb frases grolleres, li va manar que callés i el va anomenar “negre de merda”.
La direcció de l’empresa va estudiar l’assumpte i va acordar el seu cessament immediat, imputant-li dos faltes molt greus previstes en el conveni col·lectiu. La primera: la transgressió de la prohibició de fumar a totes les instal·lacions de l’empresa, entenent-se també com a tals els banys. La segona: l’ofensa verbal discriminatòria per raó de la raça, com és anomenar al company de feina “negre de merda”. El Tribunal Superior va confirmar la sanció d’acomiadament dictada en primera fase pel Jutjat Social.
Comentava un prestigiós jurista en to d’advertiments previs que la sanció d’acomiadament –pena màxima al món laboral– és l’equivalent a la pena de mort en el penal –als pocs països on està reconeguda–, però que no hi ha matisos intermedis. En canvi, en la legislació laboral, encara que sigui falta molt greu, hi ha una graduació a les sancions, segons la gravetat dels fets, que oscil·len des de la suspensió de feina i sou fins a l’acomiadament.
En últim terme, el jutge decidirà si la qualificació i la pena imposada per la direcció de l’empresa és procedent o bé improcedent. En el cas exposat, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va confirmar íntegrament la decisió empresarial, si bé el treballador podrà recórrer-la davant del Tribunal Suprem.
Encara que les sentències dels tribunals s’han d’acatar, això no és obstacle perquè cadascú opini segons el seu “lleial saber i entendre” i esgoti els recursos fins on li sigui possible per aplicació de l’antic refrany “mentre hi ha vida, hi ha esperança”.