Arthur Cravan

Si hi ha un precedent clar de les performances artístiques generalitzades arreu a l’era conceptual dels anys seixanta per artistes, poetes, i accionistes parateatrals, aquest va ser Arthur Cravan, un personatge atípic, vinculat a Barcelona, a qui ara dedica una mostra el Museu Picasso de la capital catalana.

Cravan va ser molt reivindicat pel nostre poeta Carles Hac Mor. Si Cravan jugava al confusionisme, Hac Mor afegia un grau més d’equívoc. Ja a mitjans dels anys vuitanta va organitzar un homenatge a la Galeria Ciento de Barcelona, on Benet Rossell i jo arribàvem amb l’Alsina Graells, emparentats amb unes arrels ponentines de Cravan, òbviament inexistents. A Carles Hac Mor li atreien dues coses preferentment de Cravan. L’una era la de considerar poesia l’acció, amb text o sense. L’altra, la possibilitat de crear pseudònims, i actuar o fer en nom d’altri. Cravan ho havia fet això o, si més no, així podria haver estat.

A París, l’any 1914 es va presentar una mostra de pintures de l’artista Archinard que, aparentment, eren fetes pel mateix Cravan. Un conjunt considerable d’aquestes pintures s’exposen en una gran paret del Museu Picasso, amb tota la documentació generada. Són obres de factura postcubista. Comunes als artistes de l’Escola de París de l’època.

El mateix Hac Mor va repetir aquesta juguesca, i va comissariar a la Sala Montcada de La Caixa una descoberta d’un pintor avantguardista desconegut, que ningú va creure que fos veritat.

Arthur Cravan havia nascut a Lausanne l’any 1887, i va morir de manera misteriosa a les aigües de l’oceà Atlàntic, en un naufragi. Cosa que afegia gran misteri a la seva biografia. Fugint de la primera gran guerra va arribar a Barcelona. Era nebot d’Oscar Wilde, i germà del fotògraf Otho Lloyd, casat amb la pintora Olga

Sacharoff

, tots dos ben implicats amb Barcelona.

El punt central de Cravan, el fet més recordat i el que ha estat reivindicat conceptualment és el combat de boxa que va fer a Barcelona el 23 d’ abril del 1916 amb el campió Jack Johnson, un gegant negre que el va noquejar. El combat va ser anunciat com un gran esdeveniment, i el fet que un poeta reptés un campió de boxa és el que el fa especial. La mostra del Museu Picasso exposa tots els cartells generats, fotografies i un enregistrament documental.

Dur un combat de boxa a la categoria de poesia és un grau elevat de significació. Són els boxejadors poetes? De cap manera. El fet extraordinari és que un poeta faci aquest pas i el consideri una acció. El fet poètic és la pura acció. La plasticitat d’un acte on hi ha actors i públic.

La Barcelona de llavors era la de Picabia, la de la revista 391, la del galerista Josep Dalmau, i Cravan va protagonitzar un esdeveniment que ha arribat a ser titllat d’acció artística, majoritàriament pels seus seguidors posteriors; aquells que com Carles Hac Mor ho prenen com un model de ser i no ser a la vegada.

La mostra del Museu Picasso clou amb un apartat dedicat a l’interès del mateix Picasso per la boxa. Molts artistes s’hi interessaven. També Miró. Es un símptoma de l’època, en tot cas.

Aquesta exposició esdevé la primera signatura d’Emmanuel Guigon com a director del Museu Picasso, plena d’expectatives.