JFK, un líder indiscutible

El 22 de novembre del 1963, quatre dies després del meu naixement, van assassinar el president John Fitzgerald Kennedy. Al costat de la meua mare, encara érem a la clínica. Eren altres temps. Sempre m’ha explicat que les infermeres van passar de nosaltres a partir que es va saber la notícia i es posaven a llegir els diaris que hi havia a l’habitació. Potser per això sempre m’ha fascinat el personatge i el recordo a l’arribar el meu aniversari, 54 enguany. Traumes de la més tendra infantesa.

Aquest any, a més, a Trump li ha agafat per descatalogar molts papers secrets, que com era d’esperar no aclariran res de la seua mort. Però en aquest remogut 2017, crec que a JFK caldria recordar-lo no pels misteris del seu assassinat, sinó pel seu lideratge. Posaré tres exemples puntuals d’entre molts de possibles. El primer, la frase clau del discurs d’inauguració: “No pensis en el que el teu país pot fer per tu, sinó en el que tu pots fer pel teu país.” Això sí que és una frase sàvia, il·lusionant i motivadora. Avui, que tants pensen només en els seus drets i no en les seues obligacions, en si mateixos i no a servir els altres, cal recordar que els éssers humans només som feliços quan pensem en els altres i a construir. No a vegetar pensant que els recursos de l’Estat són infinits i mai no s’han de renovar.

Que bé que ens aniria un líder polític que ens parlés amb aquesta claredat i no ens enganyés. Per cert, aquesta idea és igualment vàlida i aplicable substituint país per família, ciutat, comunitat, regió, fins i tot humanitat. Hauríem d’explicar que el veritable benestar consisteix a estar satisfet amb un mateix, no a tenir-ho tot solucionant i anar tirant.

Segon exemple, la crisi dels míssils de Cuba l’octubre del 1962. JFK i el seu equip són capaços de trobar una sortida digna per als russos, oferir la retirada dels obsolets míssils Júpiter de Turquia, en una de les negociacions més crítiques de la història de la humanitat. Imagineu-vos si hagués acabat malament, ara no seríem aquí cap de nosaltres. I els russos van acceptar la proposta. En els dos bàndols, Kennedy i Khrusxov van haver de torejar els falcons que promovien un enfrontament directe. Menys conegut, però real, és el fet de la mediació del papa sant Joan XXIII. La mediació és com recolzar-se a la banda quan es juga a billar i no és possible efectuar una carambola directa. JFK va utilitzar aquest pont i canal paral·lel de comunicació que Joan XXIII va crear. Avui els nostres governants, que no líders, no saben fer-ho, i això que afronten problemes molt menys seriosos. Fan el ridícul. I fins i tot menyspreen els mediadors i es dobleguen a canviar els acords per un tuit o per uns nois que, en comptes de ser a classe, xisclen sota un balcó.

Tercer punt, discurs d’anunci de l’inici de la carrera espacial, una altra frase mítica: “Triem anar a la Lluna no perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil.” Acció de la voluntat, valoració entre diferents alternatives, i selecció d’una d’elles, una decisió ferma, res de “yes, we can”. Elegim per la innovació, per la tecnologia, pels reptes, pel treball en equip i multidisciplinari. Marcar objectius ambiciosos però realitzables. I a la Lluna vam arribar. Objectius que van representar un avenç per a la humanitat. Res d’objectius que signifiquin retrocés, a superar fronteres, encara que siguin interestel·lars. Res de noves barreres i separacions.

JFK entra en la meua definició, no sé si gaire acadèmica, de líder, com aquell que és capaç que les persones triïn l’actitud adequada per enfrontar-se a un repte o a una dificultat. Que ens ensenyen a servir i a tenir una sana ambició, i a negociar acords en mutu benefici. A la meua columna del primer dia de l’any vaig desitjar que el 2017 tinguéssim millors líders, el destí ens ofereix una oportunitat abans de final d’any, no la malgastem.