El valor de la Constitució

Aquesta setmana es compleix el trenta-novè aniversari de la Constitució aclaparadorament votada per la immensa majoria dels espanyols el 1978 i que ens ha ofert el més gran període de pau, progrés econòmic i benestar social de la nostra història. Precisament aquest any, cobra un valor especial, perquè aquest aniversari coincideix amb la convocatòria d’Eleccions Autonòmiques a Catalunya, a la qual cosa s’ha vist obligat el President Rajoy, a l’empara de la Constitució i perquè qui les hauria d’haver convocat no ho va fer.

Probablement, encara no som conscients que, després del 23-F del 1981, la Declaració Unilateral d’Independència proclamada pel Govern de la Generalitat ha estat el Cop d’Estat més gran contra la Democràcia. Afortunadament, gràcies a la Constitució, el Govern de Mariano Rajoy va poder parar el cop, fer cessar el Govern i convocar eleccions perquè els catalans puguem elegir lliurement, democràticament i amb totes les garanties un nou Govern que haurà de respectar el marc constitucional.

I aquesta és una bona notícia, perquè el 6 i 7 de setembre vam assistir amb estupor a com el Govern de la Generalitat feia volar tots els ponts amb la Constitució i amb l’Estat de Dret, violant les mateixes normes de l’Estatut que regulen la convivència parlamentària i, fins i tot, els mateixos drets d’una oposició a la qual no es va deixar ni parlar. Les conseqüències, en part remeiades per l’Article 155 de la Constitució Espanyola, no s’han fet esperar i tots plegats les podem veure: ruptura de la convivència, caiguda de l’economia i a un pas que les hordes revolucionàries antisistema prenguessin els carrers.

Arribats a aquest punt, ens trobem davant unes eleccions els efectes de les quals depassen el marc autonòmic, perquè el respecte a la Constitució marca la línia divisòria entre dos blocs: el separatista, que arriba més dividit que mai en tres candidatures i que planteja aquestes eleccions en clau plebiscitària contra el Govern Central, i el constitucional, format per PP, Cs i un PSC titubejant que ja està en l’equidistància, amb un acrobàtic Iceta que ja va ser lampista dels dos Tripartits d’infaust record i que només van servir per ressuscitar una moribunda ERC i impulsar el bàndol separatista, provocant estralls electorals en un PSC que ha baixat del 32 per cent l’any 2003 al 12,7 per cent el 2015.

Per situar queda la formació morada de Podem, les Marees i la Colau, que pretén maquillar els objectius separatistes per servir de pont a la repetició d’un altre Tripartit, aquest cop format per PSC, ERC i En Comú Podem, i per al qual ja es postula com a president Iceta amb l’anuència del Dr. No Pedro Sánchez, perquè, si el model qualla, intentaran exportar-lo a la resta d’Espanya, per la qual cosa al final ja veurem qui paga.

Això sí, pel que sembla, hi ha molta pressa per reformar la Constitució sense saber què és el que es vol reformar ni per a què, ni el grau de consens que pot concitar. Només els incauts poden creure que els separatistes es conformaran amb una cosa que no inclogui el referèndum d’independència; la qual cosa, per cert, i segons l’últim sondeig, rebutja el 63,8 per cent dels ciutadans. I convé recordar que aquesta Constitució és la primera que ha permès l’alternança política, superar dos cops d’Estat –l’últim, el perpetrat per Puigdemont–, consagrar l’Estat de les Autonomies i garantir la separació de poders.

La Constitució Espanyola, com totes les constitucions, preveu els procediments per ser reformada i els mecanismes per defensar-se a si mateixa. Aquesta, i no una altra, és la raó de l’existència de l’Article 155. És la Llei de Lleis, la que regula la supremacia de l’Estat de Dret sobre l’arbitrarietat, protegeix els febles contra els poderosos, defensa els ciutadans contra els abusos arbitraris i evita tant els excessos centralistes com els de l’autonomisme. En definitiva, és la que ens proporciona seguretat jurídica, llibertat i justícia social. Aquest és l’enorme valor de la Constitució i seria una insensatesa reformar-la si no és per millorar-la.

Davant de les pròximes eleccions autonòmiques del dia 21, cal elegir entre constitucionalistes i separatistes. Entre els primers, vull recordar que, aquí a Lleida, el partit constitucional més votat en les últimes Generals va ser el Partit Popular, i per això tinc l’honor de representar els lleidatans al Congrés dels Diputats, per defensar en exclusiva els valors constitucionals i la unitat d’Espanya. Estic segur que molts més lleidatans dels que van votar el Partit Popular el juny del 2016 se senten representats per aquests valors.

Són els principis i valors que representa el President Mariano Rajoy millor que ningú: la defensa de la Llei i la Constitució, l’estabilitat, la recuperació econòmica, la creació d’ocupació, la defensa de les pensions i de l’Estat de Benestar, i que aquí, a Catalunya, té el seu referent en Xavier García Albiol i, a Lleida, en Marisa Xandri, la qual, acompanyada per Dante Pérez, forma un excel·lent tàndem que podria ser decisiu, com ho ha estat Lleida en les Generals del 2016 per formar un Govern constitucional que s’ocupi de solucionar els problemes dels catalans.