Romà Vallés

L Espai Guinovart agramuntí exposa un conjunt de pintures collages de Romà Vallés, company de generació del mateix Guinovart. En morir el 2015, part del seu llegat s’exposa de manera permanent al Centre Cultural Terrassa, de la Fundació de l’antiga Caixa Terrassa. Va ser una bona decisió ubicar la seva memòria en aquest espai, que genera activament la preservació de la seva obra, promou l’estudi i la divulgació, com és aquest el cas.

Romà Vallés havia nascut el 1923 i fins fa dos anys era un dels testimonis vius d’aquella generació informalista catalana. Aquest corrent va significar per als artistes catalans dels anys cinquanta tot un esclat d’adhesions. Tots els pintors s’hi endinsaren en l’estètica de la matèria i de l’abstracció. Fos quina fos la seva procedència, arribaven a prescindir de la figuració que havia dominat els anys quaranta. Fins i tots artistes com Cuixart o Tharrats, que venien del surrealisme, o el mateix Guinovart, que practicava un realisme màgic. Des de l’òptica del present resulta molt particular pensar que en aquella dècada hi havia un cànon estètic que tothom seguia. L’informalisme va dominar aquest període, i va tenir també una lectura sociològica, de rebuig de la realitat política, amb derivacions filosòfiques existencialistes. Així com va venir, l’informalisme va marxar, i als anys seixanta, molts artistes s’obriren a la introducció de la realitat pas a pas, fins que l’art conceptual i el Pop Art il·luminaren aquella dècada nova.

Molts informalistes seguiren fidels al llenguatge de l’abstracció informal. Especialment Antoni Tàpies. També Romà Vallés. Aquest va participar de totes les iniciatives generacionals lligades al desenvolupament d’aquest corrent. Va ser també actiu socialment, com a fundador del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, de la cúpula del Coliseum o de l’Escola d’Art del FAD, amb Alexandre Cirici. El seu màxim defensor va ser Juan Eduardo Cirlot, a qui l’Espai Guinovart va dedicar fa poc una mostra. Cirlot va analitzar i defensar, i fins i tot classificar, tots els períodes evolutius de la seva obra. Romà Vallés, però, va seguir sempre fidel al mateix codi expressiu del gest, l’abstracció i una gamma cromàtica que no era tan terrosa com la de Tàpies. La seva obra era força més gestual, i deixava sempre veure el rastre del pintar. Aquesta vocació més pictòrica, i colors més variats, va ser una de les característiques que l’identificaven.

L’exposició actual presenta algunes pintures que incorporen collages. Aquest període on enganxa retalls de diaris amb imatges de figures és molt característic dels seus anys seixanta. Va ser un exercici d’acostament de l’informalisme a la realitat, a figures femenines o escenes quotidianes que a poc a poc prenien el seu lloc dins del Pop Art. Romà Vallés va sondejar amb encert aquesta munió d’abstracció i referència, tot aprofitant el color i la textura dels papers de diaris i revistes enmig del gest pictural.

Ara, amb la distància cronològica, aquestes obres guanyen en el sentit que suposen un pas més envers la capacitat expressiva de l’informalisme i s’acosten a la realitat.

Romà Vallés va morir quan l’art va capgirar-se totalment envers la realitat. L’Art ja no servia com a filosofia de la revolta interior de l’individu, sinó que pretenia i pretén canviar la realitat. L’art vol ara ser testimoni del que l’envolta. Ens trobem, si més no, en un nou cànon on tots els artistes hi volen participar, talment com als anys cinquanta, quan tots feien tot el contrari. Els cànons passen, ho veiem amb aquesta generació, però el que compta és el llenguatge personal que depassa el temps i les modes. Romà Vallés va ser un artista del seu temps, clarament, però en aquestes pintures collages hi va aportar una singularitat, que ara advertim.