Al cel no hi ha wifi

A

quest estiu vaig perdre un bon amic de forma inesperada, un d’aquells que se’n van deixant empremta, un referent per a la societat per tot allò que va fer pels altres.

Unes setmanes després li vam preparar un acte d’homenatge. Un acte ple d’humor, amor, ironia, reivindicació i molta emoció. Sense importar el color polític de cadascun de nosaltres o si el vincle era l’esport, l’empresa o l’activisme social, als més de 2.000 assistents ens unia el mateix: la necessitat i les ganes d’expressar el nostre amor i el nostre respecte al nostre amic, que resulta que era l’únic que no podia veure’l ni sentir-lo, perquè ell ja no estava aquí.

Quina putada, no? El dia en què s’ajunten en una mateixa sala tots aquells que t’han estimat, admirat i respectat, fins i tot alguns d’aquells que senten antipatia, per expressar el millor de tu, resulta que t’ho perds!

Aquell dia vaig tenir l’oportunitat de dedicar-li unes paraules, i malgrat l’emoció una cosa màgica va succeir, les paraules van fluir soles, vaig agafar-me les pauses necessàries per somriure i disfrutar del moment, fins i tot em vaig permetre fer broma sobre el meu amic i acabar just a temps abans que l’emoció que em provocava el nus que tenia a l’estómac m’arribés al coll i m’impedís de continuar parlant. En acabar em vaig adonar que no havia dit res del que m’havia preparat en el meu discurs, simplement va sortir allò que tenia necessitat d’expressar, i crec que això va succeir perquè ja ho havia expressat abans a algú... Al meu amic!

A mi no em fa vergonya expressar els meus sentiments en públic. M’encanta abraçar i dir a qui correspongui que l’he enyorat, que em venia de gust veure’l o fer-li un petó, com fan els actors entre ells, si la confiança m’ho permet. Sovint ens costa expressar el que sentim als que ens envolten, algú a qui admirem o simplement respectem.

No podem deixar passar l’oportunitat de fer que els altres se sentin estimats, estimats, respectats o valorats, i de passada sentir-nos molt bé per això.

Perquè sovint el dia que et decideixes a fer-ho només tens l’opció de fer-ho en forma de publicació a Facebook a títol pòstum, i fins que no es demostri el contrari, per molt que t’adrecis al difunt, ell no ho pot llegir!

En aquesta època de l’any afloren en cadascun de nosaltres sentiments de tendresa, empara i afecte que ens fan més receptius a les persones del nostre voltant.

Durant tot just vint dies a l’any, sorgeixen els millors desitjos per a tothom, somriem, som més tolerants, encomanem emocions positives, etc. Tota una infinitat de sensacions que generen un clima d’harmonia i tolerància amb calat en totes les esferes, fins i tot a l’empresa, on es milloren les relacions.

Us convido a experimentar la increïble sensació de dir a un bon amic o amiga que l’estimes, agrair-li el suport al teu company de feina, verbalitzar la teua admiració cap a algú a qui no coneixes o qualsevol altre sentiment bonic que no t’atreveixis a exterioritzar per pudor. Seriosament, prova-ho!

No tinguis cap dubte que jo t’ho diré quan en tingui la necessitat, no t’esperis a demà perquè... al cel no hi ha wifi, encara que a l’infern segur que sí...