Discutible pensió de viudetat

Quan un document jurídic, per exemple la Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura d’11 de juliol de 2017, porta a col·lació l’art. 41 de la Constitució, sobre el “deure dels poders públics de mantenir un règim de Seguretat Social per a tots els ciutadans davant de situacions de necessitat”, ens trobem davant d’un supòsit que, si bé no reuneix tots i cadascun dels requisits legals per atorgar la pensió, s’hi aplica el principi d’“en cas de dubte, a favor del beneficiari”.

Intentarem explicar-ho. Una parella, després de diversos anys de festeig, contrau matrimoni i, al cap d’un trienni, decideixen separar-se. Separació que és acceptada pel jutjat de primera instància, redactant-se el pertinent conveni regulador i, en la part destinada a la pensió compensatòria pel desequilibri que pogués suposar la nova situació, i tenint en compte que les parts estaven ben situades econòmicament, renuncien de forma recíproca que, per ara i en un futur, reclamaran qualsevol pensió d’aquesta mena.

Com que l’amor és un sentiment que no pot traduir-se en una fórmula matemàtica, provoca situacions inèdites explicables només per als protagonistes, i aquest és el cas de la nostra parella, que, al cap d’un període de temps, decideix reprendre la vida en comú, sense fer cap tipus de comunicació als organismes oficials. Durant aquesta situació de retrobament, naixen dos fills, que són inscrits al llibre de família anterior.

Passats dotze anys d’aquesta nova etapa, concretament el maig de 2016, mor el marit. La companya o viuda, segons es vulgui anomenar-la, va sol·licitar de l’Institut Nacional de la Seguretat Social la preceptiva pensió de viudetat, que li va ser denegada. La pensió d’orfandat, per descomptat, va ser-li concedida. Entre els arguments esgrimits per l’organisme encarregat del reconeixement, esmentarem que no existia pensió compensatòria per haver transcorregut més de deu anys des de la mort i per no haver complert l’edat de seixanta-cinc anys.

La viuda, no contenta amb la resolució, decideix recórrer davant del Tribunal Superior, que revoca la sentència del jutjat social, argumentant que existeix una deficiència administrativa per part en el procés: el fet d’haver inscrit el naixement dels fills al corresponent llibre de família equival al tràmit comunicat de reconeixement de la reconciliació.

Ultra això, segons consta a la Sentència, el matrimoni va continuar convivint fins a la mort del marit durant la seua malaltia. Una resolució jurídica a cavall de la legalitat i l’equitat.