Es recupera l’economia mundial i europea

L’informe de l’OCDE publicat el dimarts 28 de novembre confirma la recuperació de l’economia mundial. El PIB podria créixer un 3,6% el 2017, la millor xifra des del 2010. Un creixement que afavoreix tant els països avançats com els emergents o en via de desenvolupament. L’OCDE coincideix amb les previsions positives de l’informe del 21 de setembre de l’Organització Mundial de Comerç, que indicava que el comerç mundial creixeria un 3,6% el 2017, després de fer-ho només un 1,3% el 2016. Els intercanvis comercials van a l’una amb la recuperació del consum intern i la inversió, sobretot als Estats Units i l’Àsia-Pacífic. L’Administració Trump va anunciar una reforma fiscal centrada en una reducció dels impostos que afavoreix els negocis i el consum intern. I les amenaces d’aplicar mesures proteccionistes, contra la Xina en particular, han estat fins a avui més retòriques que efectives. També els programes d’inversions en infraestructures a la Xina, l’Índia i altres països emergents impulsen la demanda mundial i la pujada dels preus de les matèries primeres i afavoreix els productors i exportadors de l’Amèrica Llatina i també de l’Àfrica.

La zona euro podria créixer fins a un 2,4% el 2017, fins i tot més que els Estats Units (2,1%). La política monetària acomodatícia aplicada pel Banc Central Europeu i uns raonables preus del petroli afavoreixen un clima de més confiança empresarial i social que impulsa l’activitat econòmica, la creació d’ocupació i el consum intern. La taxa d’inflació interanual es va situar en l’1,4% a l’octubre i l’índex de l’atur, en un 9,1%, el més baix des del gener del 2009. I l’euro s’enrobusteix davant del dòlar gràcies a la bona marxa de la locomotora alemanya, que creixerà un 2,8% aquest any 2017.

França i Itàlia ja s’enlairen. L’Hexàgon creixerà un 1,8% el 2017, una xifra inferior encara a la mitjana comunitària. L’efecte Macron impulsa el creixement, les inversions exteriors i la creació d’ocupació. Però el pes de França en l’economia global representa només un 3%. Ocupa un retardat vint-i-dosè lloc a l’índex de competitivitat mundial publicat pel Fòrum Econòmic Mundial. L’afecten una deteriorada balança comercial i unes finances públiques deficitàries, amb un deute que arriba al 96,9% del PIB, que dificulta una inversió més alta i la innovació necessàries per reindustrialitzar el país. La indústria només representa el 12,6% de l’economia. També Itàlia, amb un creixement de l’1,5%, sembla sortir d’un llarg túnel gràcies al consum i un robust sector exportador que crea ocupació. La taxa de l’atur va baixar fins a l’11,2%. Però el deute arriba al 130% del PIB i el fràgil sistema bancari limita l’accés al crèdit als particulars. I persisteixen les desigualtats territorials i socials entre el nord i el sud del país, un ràpid envelliment de la població i una creixent emigració de talent jove cap a altres països. I s’esperen unes incertes eleccions legislatives el 2018. També val la pena destacar la resurrecció de l’economia grega, que creixerà un 1,6%.

I l’espanyola? Espanya i Catalunya gaudien a l’uníson d’un excel·lent creixement superior al 3% fins al mes de setembre, un mes que va superar tots els rècords històrics exportadors. Però tot plegat es va torçar a partir de l’1 d’octubre, quan Brussel·les es va alertar davant de la mala gestió de la crisi política catalana per part d’un govern Rajoy totalment tancat a una possible i necessària negociació política amb Catalunya. Però a la judicialització de la política catalana es van sumar una pressió econòmica i un boicot comercial que van conduir al canvi de seu de més de dos mil set-centes empreses. Un error, perquè frenant l’economia catalana es perjudica l’espanyola i l’europea. I el Govern central no complirà els objectius del dèficit exigits per la Unió Europea. I no pot excusar-se en una Catalunya que continua sent un gran motor econòmic. Mariano Rajoy intenta culpabilitzar la Generalitat de Catalunya, avui intervinguda, de tots els problemes passats i futurs. Però a Brussel·les només es considera el Govern espanyol com l’interlocutor únic i el responsable directe de l’evolució de l’economia espanyola. Les eleccions d’ahir, 21 de desembre, tampoc resoldran un problema de fons que ve de lluny, la solució del qual no arribarà aplicant el Codi Penal contra dirigents polítics, sinó mitjançant un pacte polític entre les dos parts.

Però a la zona euro persisteixen altres problemes estructurals, mentre els marges de maniobra monetària són més limitats.

El Banc Central Europeu es va comprometre a seguir comprant deute públic i privat fins al setembre del 2018. Les quantitative easing (QE) són un instrument temporal. I s’acaben els temps dels diners barats quan, segons l’OCDE, el nivell d’endeutament públic i privat continua sent alt, la qual cosa frena la inversió i l’increment de la productivitat.

La supervivència de l’euro necessita avançar cap a la unió bancària i altres mesures de coordinació financera. Unes reformes que es retarden després d’un complicat resultat de les eleccions alemanyes del 23 de setembre, que dificulten la formació del nou govern a Berlín. Però no n’hi haurà prou amb les reformes financeres, si no s’acompanyen de profundes reformes socials. L’OCDE i la Unió Europea adverteixen que la reactivació econòmica no beneficia tothom. Les economies creixen, però els salaris continuen estancats, cosa que afecta els grups socials més desfavorits, que no han recuperat els nivells de renda anteriors al 2008.

I, a curt termini, Brussel·les ha d’afrontar els efectes encara incerts del Brexit. El Regne Unit creixerà un 1,5% el 2018, després d’entrar en una etapa de menor creixement, amb una devaluació de la lliura, un consum contingut, una baixa productivitat i les inversions exteriors a l’espera que es concretin les condicions de la sortida de la Unió Europea, el 29 de març del 2019. Les negociacions entre Londres i Brussel·les es compliquen. El Brexit tensarà els actuals equilibris i els pròxims pressupostos comunitaris, la qual cosa afectarà també la Política Agrícola Comuna (PAC).