Es recupera l'economia mundial i europea

L’informe de l’OCDE publicat el dimarts 28 de novembre confirma la recuperació de l’economia mundial. El PIB podria créixer un 3,6% el 2017, la millor xifra des de l’any 2010. Un creixement que afavoreix tant els països avançats com els emergents o en via de desenvolupament. L’OCDE coincideix amb les previsions positives de l’informe del 21 de setembre de l’Organització Mundial del Comerç que indicava que el comerç mundial creixeria un 3,6% el 2017, després de fer-ho tan sols un 1,3% el 2016. Els intercanvis comercials van a l’una amb la recuperació del consum intern i la inversió, sobretot als EUA i a Àsia-Pacífic. L’Administració Trump va anunciar una reforma fiscal centrada en una reducció dels impostos que afavoreixen els negocis i el consum intern. I les seues amenaces d’aplicar mesures proteccionistes, contra la Xina en particular, han estat fins avui més retòriques que efectives. També els programes d’inversions en infraestructures a la Xina, l’Índia i altres països emergents impulsen la demanda mundial i la pujada dels preus de les matèries primeres i afavoreix els productors i exportadors de l’Amèrica Llatina i Àfrica.

La zona euro podria créixer fins a un 2,4% el 2017, fins i tot més que els EUA (2,1%). La política monetària acomodatícia aplicada pel BCE i uns raonables preus del petroli afavoreixen un clima de més confiança empresarial i social que impulsa l’activitat econòmica, la creació d’ocupació i el consum intern. La taxa d’inflació interanual es va situar en l’1,4% a l’octubre i l’índex d’atur en un 9,1%, el més baix des del gener de l’any 2009. I l’euro s’enrobusteix davant del dòlar gràcies a la bona marxa de la locomotora alemanya, que creixerà un 2,8 per cent el 2017.

França i Itàlia ja s’enlairen. L’Hexàgon creixerà un 1,8% el 2017, una xifra inferior encara a la mitjana comunitària. L’efecte Macron impulsa el creixement, les inversions exteriors i la creació d’ocupació. Però el pes de França en l’economia global representa només un 3%. Ocupa un endarrerit 22è lloc en l’índex de competitivitat mundial publicat pel Fòrum Econòmic Mundial. L’afecten una deteriorada balança comercial i unes finances públiques deficitàries amb un deute que assoleix el 96,9% del PIB, que dificulta una inversió més gran i una innovació necessàries per reindustrialitzar el país. La indústria només representa el 12,6% de l’economia. També Itàlia, amb un creixement de l’1,5%, sembla sortir d’un llarg túnel gràcies al consum i un robust sector exportador que crea ocupació. La taxa d’atur ha baixat fins a l’11,2%. Però el deute assoleix el 130% del PIB i el fràgil sistema bancari limita l’accés al crèdit als particulars. I persisteixen les desigualtats territorials i socials entre el nord i el sud del país, un ràpid envelliment de la població i una creixent emigració de talent jove cap a altres països. I s’espera unes incertes eleccions legislatives el 2018. També val la pena de destacar la resurrecció de l’economia grega, que creixerà un 1,6 per cent.

I l’espanyola? Espanya i Catalunya gaudien a l’uníson d’un excel·lent creixement superior al 3% fins al setembre, un mes que va superar tots els rècords històrics exportadors. Però tot es va torçar a partir de l’1 d’octubre, quan Brussel·les es va alertar davant de la mala gestió de la crisi política catalana per part d’un Govern Rajoy totalment tancat a una possible i necessària negociació política amb Catalunya. Però a la judicialització de la política catalana es va sumar una pressió econòmica i un boicot comercial que van conduir al canvi de seu de més de 2.700 empreses. Un error, perquè frenant l’economia catalana es perjudica l’espanyola i l’europea. I el Govern espanyol no complirà els objectius del dèficit exigits per la Unió Europea. I no val a excusar-se en una Catalunya que continua sent un gran motor econòmic. Rajoy intenta culpabilitzar la Generalitat, avui intervinguda, de tots els problemes passats i futurs. Però a Brussel·les només es considera el Govern espanyol com l’interlocutor únic i el responsable directe de l’evolució de l’economia espanyola. Les eleccions del 21 de desembre tampoc no resoldran un problema de fons que ve de lluny, la solució del qual no arribarà aplicant el codi penal contra dirigents polítics, sinó mitjançant un pacte polític entre les dos parts.

Però a la zona euro persisteixen d’altres problemes estructurals mentre els marges de maniobra monetària són més limitats. El BCE es va comprometre a seguir comprant deute públic i privat fins al setembre de l’any 2018. Les quantitative easing (QE) són un instrument temporal. I s’acaben els temps dels diners barats quan, segons l’OCDE, el nivell d’endeutament públic i privat continua essent alt, i això frena la inversió i alhora l’increment de la productivitat.

La supervivència de l’euro necessita avançar cap a la unió bancària i altres mesures de coordinació financera. Unes reformes que es retarden després d’un complicat resultat de les eleccions alemanyes del 23 de setembre, que dificulten la formació del nou Govern a Berlín. Però no n’hi haurà prou amb les reformes financeres si no s’acompanyen de profundes reformes socials. L’OCDE i la Unió Europea adverteixen que la reactivació econòmica no beneficia tothom. Les economies creixen però els salaris continuen estancats, la qual cosa afecta els grups socials més desfavorits que no han recuperat els nivells de rendes anteriors al 2008.

I a curt termini, Brussel·les ha d’afrontar els efectes encara incerts del Brexit. El Regne Unit creixerà un 1,5% el 2017 després d’entrar en una etapa de menor creixement amb una devaluació de la lliura, un consum contingut, una baixa productivitat i les inversions exteriors a l’espera que es concretin les condicions de la sortida de la UE, el 29 de març del 2019. Les negociacions entre Londres i Brussel·les es compliquen. El Brexit tensarà els actuals equilibris i els pròxims pressupostos comunitaris, i això afectarà també la política agrícola comuna (PAC).