Reflexions electorals

No han estat plebiscitàries ni estatals. Han estat eleccions autonòmiques lliures i legals celebrades amb totes les garanties constitucionals i els catalans hem votat per elegir un govern dins de la Llei. Els resultats; incontrovertibles, indiscutibles; diuen que per primera vegada en unes eleccions autonòmiques ha guanyat a Catalunya; amb claredat, en vots i en escons; una formació política no nacionalista, la d’Inés Arrimadas.

Una altra dada important és que el bloc separatista suma més escons –encara que no més vots– que el bloc constitucional, però en perd dos respecte a les passades eleccions del 2015 i baixa de 72 a 70. No és segur, però és probable que aquest bloc separatista pugui formar govern encara que l’invent de Puigdemont i ERC continuarà depenent de la CUP.

Les ambigüitats del PSC d’Iceta i el Comú-Podem de Colau estanquen les seues possibilitats i els partits que compareixien amb menor representació, el Partit Popular i la CUP, han patit els efectes d’un vot útil escorat cap a les formacions respectivament més pròximes ideològicament.

És clar que el President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anteposat la defensa de l’Estat de Dret i els interessos generals d’Espanya als interessos del Partit Popular i que la inevitable aplicació de l’Article 155 davant de la proclamació de la República Independent ha quedat curta en la seua intensitat i extensió i ha permès que el gegantí aparell de propaganda liderat sense pudor per TV3 reforcés el victimisme alimentat per unes sentències judicials tan justes com inoportunes. El cas és que el PSC, que va ser qui va limitar l’abast del 155 i la intervenció de TV3, ha sortit indemne. I el beneficiari principal ha estat Ciutadans (Cs), que fins a l’octubre abjurava de l’Article 155.

És precipitat, i poc fonamentat, dir que, com vaticinen alguns, es produirà una substitució del Partit Popular per Cs evocant suposades analogies d’altres temps. Perquè la UCD es dessagnava en dissensions ideològiques i divisions internes que no pateix el PP; que és avui una formació solvent, estructurada territorialment i ideològicament davant un projecte, el de Ciutadans, fundat per intel·lectuals d’esquerra que uneix als seus indubtables encerts en la defensa dels principis constitucionals i la unitat d’Espanya una estratègia política difusa, un ideari indefinit i una escassa implantació territorial.

El bloc separatista, si aconsegueix formar govern, no té barra lliure per retornar a la via unilateral secessionista. El Prucés, entès com un projecte de ruptura amb la resta d’Espanya, ha mort perquè saltar-se la Llei no surt gratis. Els partits constitucionalistes (Partit Popular, PSOE i Ciutadans) s’han apressat a donar suport al Govern espanyol en l’exigència que el nou President de la Generalitat, sigui el que sigui, se sotmeti a la Llei i, si no és així, s’apliqui de nou l’Article 155 amb més contundència si cal.

Continuaran parlant d’“un sol poble” els que han aconseguit dividir-lo en dos i fins enfrontar les famílies? La majoria social no dóna suport a l’independentisme.

Perquè, una elecció després de l’altra, la majoria dels vots –amb una diferència de 150.000 a tot Catalunya i 336.930 a Barcelona– donen suport a la Constitució i la unitat d’Espanya i, si això no es tradueix en escons, és perquè un diputat a Lleida i Girona costa molts menys vots que a Barcelona; on, per cert, també en escons surten guanyant els partits que respecten la Constitució. Allà, mentre els separatistes s’han quedat en 38, els diputats que respecten l’Estat de Dret són 47.

Defensarem el dret a decidir de Barcelona o el d’aquests tractoristes que afortunadament continuaran cobrant la PAC i no hauran de pagar aranzels a la resta d’Europa perquè Espanya seguirà dins de la Unió Europea malgrat els desafiaments i els insults antieuropeistes dels separatistes? Continuaran presumint de democràcia els qui no respecten la Llei? Quin Catalunya tindríem si la meitat dels catalans desobeís totes les lleis autonòmiques que emanin del nou Govern de la Generalitat?

El més desitjable seria que el nou Executiu català atengués les prioritats de la societat, governés des de les Institucions per a tots els catalans i concentrés els seus esforços en la reconciliació social i la recuperació econòmica. Perquè insistir en el que l’Estat ha demostrat que sap impedir, Europa rebutja i l’economia no suporta és suïcida per al mateix Govern i ruïnós i letal per als catalans siguin o no separatistes. O sigui; diàleg, negociació i reconciliació; tot el que calgui i més, però dins de la Llei.

Lleida no ha estat l’excepció de la tònica general d’aquestes eleccions. S’ha imposat el vot separatista, majoritari en la Catalunya rural i interior, i el Partit Popular no ha pogut evitar com sí que va aconseguir a les passades Eleccions Generals la tendència comuna a Catalunya i ha perdut l’escó.

I finalment, amb l’any vinent a la vista, el Govern de Mariano Rajoy que acaba d’apujar el salari mínim interprofessional ja està preparant l’aprovació dels nous Pressupostos Generals de l’Estat amb el suport del PNB o la pròrroga dels comptes actuals; que han d’aportar l’estabilitat que Espanya necessita i reforçar la recuperació econòmica.

I no vull perdre l’ocasió per agrair la confiança als que ens han votat i per desitjar a totes i tots els lleidatans un feliç Nadal i el millor per a l’Any Nou.