Els joves i Catalunya

Des de fa uns mesos, joves estudiants universitaris o joves treballadors i fins i tot joves en l’atur em manifesten la seva preocupació per la situació política, econòmica, laboral i social, que s’està vivint a Catalunya i em pregunten per les conseqüències que tot això pot tenir en un futur tant per a aquest país com pel seu futur professional i laboral. Els comento que comprenc que els pugui intranquil·litzar aquest temps d’incertesa, inseguretat i aquesta polarització i radicalització política actual, però els afegeixo que no han de tenir desesperança, perquè ells són el futur, el talent i la riquesa de Catalunya.

No és la meva intenció adoctrinar-vos ni fer propostes (perquè no vull donar instruccions a ningú), però sí algunes idees o reflexions sobre el que a mi m’agradaria que fos el futur de Catalunya. Estic convençut que aquestes reflexions no els agradaran a tots els joves; tampoc és la meva intenció. Simplement espero que a alguns de vosaltres us pugui servir de pauta. Possiblement no us diré res de nou que ja no sapigueu, simplement espero transmetre la confiança i la tranquil·litat que a mi, personalment, em dóna aquest país, perquè el conec, segueixo creient en ell i sé que malgrat tot s’aixecarà de nou pel gran potencial que té. Catalunya és un gran país i té un gran futur.

Ja sé que esteu cansats i saturats que no es parli de cap altre tema. Sempre el mateix: el procés, la independència, la república, etc. Que això també esta bé. Però sembla que vivim en un país on no tenim cap problema més. Totes les nostres energies estan concentrades en aquest aspecte.

Sembla que ni tenim atur, ni crisi econòmica, ni fugida d’empreses, ni crisi en el sector turístic o comercial, ni precarietat laboral, ni gent exclosa socialment, ni problemes en l’educació o de sanitat; sembla que vivim en el paradís. I ho sento, però no és així. No es pot permetre que s’estigui trencant un gran principi que sempre ha estat vigent en la nostra terra: el principi de mantenir cohesionada la societat catalana.

Tots sabem que la polarització genera confrontació, divisió, blocs, sensació d’impotència, veritats úniques (que sempre són cegues) o dues mitges veritats, que a la fi equivalen a una gran mentida. Tots sabem que les veritats úniques no existeixen. Aquesta polarització política i la fallida emocional i sentimental, l’hem de transformar en un clima i en un ambient positiu. La desqualificació, que no la discrepància, l’hem de convertir en diàleg. L’agressivitat verbal i política que existeix avui dia, l’hem de canviar en convivència i respecte. Hem de defensar les nostres idees sense por, encara que els que no les comparteixen ens amenacin o condemnin a l’ostracisme. Hem d’entendre’ns com sigui. Perquè entendre’ns no significa estar d’acord. Significa mirar-nos als ulls, parlar i conviure junts en pau i harmonia. Intentar ser empàtics amb les altres persones, veïns, amics i familiars, que pensen de forma diferent. Totes les ferides es poden curar amb el bàlsam del respecte (Beristain).

M’agradaria que vosaltres els joves no us deixeu portar mai pels diferents sentiments existents avui dia en la societat (per desgràcia per ambdós bàndols), com la ràbia, el menyspreu, l’agressivitat, l’odi, l’insult i la humiliació (l’odi i la violència no són la solució; són el problema). En tot cas, heu de treure el vostre sentit crític i la vostra capacitat d’anàlisi (que a vegades es pot perdre perquè una gran part del discurs imperant és emocional, i les emocions no atenen a raons).

Vull per a vosaltres una Catalunya lliure i transversal, dialogant, moderna, unida, conciliadora, oberta, amistosa, europeista, on hi hagi més autocrítica (que és l’única possibilitat de supervivència de les societats lliures); que accepti la pluralitat i la diversitat interna, sense arrogància ni superioritat moral, social o econòmica sobre altres persones o territoris, sense populismes ni victimismes. On la política es faci al Parlament i no al carrer. On es respectin sempre totes les ideologies i les idees. On es respectin les banderes i els himnes (perquè, en cas contrari, estaríem ofenent els sentiments d’aquells ciutadans a qui sí que els representen).

Vull per a vosaltres una Catalunya no ressentida, perquè el ressentiment és la gasolina política més poderosa; el ressentiment només serveix per destruir, no per construir. Catalunya no pot convertir-se en un nus de ressentiments enquistats, ni tancada en si mateixa, llepant-se les ferides. Vull un país on els polítics no siguin intransigents, ni sectaris On desaparegui la manipulació, la tergiversació, la demagògia i les falses promeses.

Vull per a vosaltres, els joves, una Catalunya sense divisió social; que hi hagi més colors que el blanc i el negre; per què no reivindiquem el gris?; en la qual no hi hagi catalans de primera i de segona; ni catalans bons i dolents, segons el bàndol on estiguis; ni que hàgim de parlar tot el dia de fatxes, botiflers, espanyolistes, unionistes, independentistes, federalistes, constitucionalistes o autonomistes, perquè tots cabem a Catalunya i tots som catalans, independentment de la forma de pensar de cadascú.

Vull per a vosaltres, els joves, un país, normal, en pau, on els carrers no siguin d’uns ni d’altres; en què s’arriïn totes les estelades, banderes i pancartes que es troben avui dia penjades en molts balcons. Perquè aquests símbols poden generar crispació i confrontació; les banderes han de tornar als seus llocs institucionals. En una Catalunya que us pugui oferir estabilitat, seguretat, garanties jurídiques i progrés i amb un govern de tots els catalans; que davant la divisió ofereixi convivència; que davant la irresponsabilitat ofereixi seguretat i solvència econòmica. És el moment de recuperar el seny; de refer la convivència i la concòrdia; de rellançar l’economia; de reconstruir el país i les nostres institucions; de tancar les ferides obertes i de recompondre fractures creades; d’estendre ponts; de tornar a unir els ciutadans en un projecte comú il·lusionant; que Catalunya torni a ser el motor econòmic d’Espanya; de tornar a ser un dels països més rics i dinàmics d’Europa. Vull finalitzar amb una frase de Chesterton: “L’essencial en els homes és el que tenen en comú i no el que els separa.”