Manuel de Pedrolo, poeta visual

El nom de Felipe Boso no té encara la dimensió d’un Joan Brossa, però va ser una figura central per la creació i divulgació de la poesia experimental hispànica. Nascut l’any 1924 a Villaramiel de Campos, va viure tota la seva plenitud a Alemanya, on va morir l’any 1983, abans d’arribar a la seixantena.

Boso va practicar l’experimentació poètica, però la seva tasca principal va ser la d’antologar la poesia visual a través de publicacions alemanyes.

Ara, amb l’ajut i iniciativa de l’Archivo Lafuente, les edicions La Bahía publiquen el seu epistolari Felipe Boso (correspondencia, 1969-1983): Mi jaula es una celda, un extens volum que repassa tots els seus contactes amb els principals protagonistes de l’època. Òbviament destaca la correspondència amb Guillem Viladot, i molt especialment amb Josep Iglésias del Marquet, i també amb Joan Brossa i Juan Eduardo Cirlot, per esmentar els seus interlocutors catalans. Fins i tot explica en una de les cartes el viatge que Boso fa a Balaguer per conèixer Viladot.

Felipe Boso vivia apassionadament la poesia visual, i estava al corrent de totes les novetats editorials. Coneixia en primera persona els pares de la poesia experimental europea. Una de les aportacions d’aquesta edició és veure com anava enviant a Guillem Viladot antologies de poesia concreta, i obres que el poeta agramuntí li reclamava. Si Boso estava al dia de tots els autors, traslladava la informació immediatament als seus interlocutors epistolars.

Boso va introduir els poetes visuals catalans a l’escena europea i gràcies a ell la seva difusió es va multiplicar, però el seu valor didàctic respecte dels que vivien isolats a Espanya és meritori.

Ho explico per intentar comprendre el coneixement que Pedrolo tenia de la poesia visual europea, ara que s’escau l’inici del centenari Pedrolo. En el text Principi de les cruïlles del món, que féu de pòrtic a l’antologia de Guillem Viladot, Poesia T/47 (1971), Pedrolo sorprèn per la descripció que fa no només de la poesia visual, sinó per conèixer els autors principals de la disciplina. Pedrolo no deixa cap nom, i parla d’autors que molt pocs coneixien llavors a Espanya. L’explicació ens retorna a Felipe Boso. Viladot rep totes les recomanacions de lectures i aquest li ho explica a Pedrolo, que, encuriosit, arriba a practicar la poesia visual. El pròleg de Pedrolo és del 1971, que és l’any que la Petite Galerie de Lleida fa la mostra de Poesia Visual amb Brossa, Viladot i Iglésias del Marquet. Aquesta és la primera mostra de poesia visual a Catalunya, i T/47, el primer llibre de poesia visual de butxaca de l’època. L’edició intenta seguir el que Boso explica. Un dels pares de la Poesia Concreta és encara viu, Eugen Gomringer, a qui vaig lliurar en persona aquest llibre, on Pedrolo l’esmenta pel seu paper introductori de la poesia concreta sud-americana a Europa.

Pedrolo estava al cas de tot això. Boso demana a Viladot noms de poetes visuals catalans, i aquest té un gran entestament a incloure Iglésias del Marquet, però en aquestes converses no apareix Pedrolo. Això vol dir que el mateix Pedrolo no es considerava un poeta visual, que seria la conclusió més correcta, per evitar confusions.

Tot i així, coneixedor com ningú de la història de la poesia experimental, Pedrolo sí que va practicar la poesia visual. Ho va fer de manera íntima, fins que Xavier García ens va anar lliurant les seves obres secretes, especialment amb l’obra Manuel de Pedrolo, sobres, edició a cura seva, editat per la Diputació de Lleida l’any 1993. Vàrem descobrir aquest vessant creatiu, amb unes obres de petit format, que sovint eren targetes d’invitació aprofitades, amb un component eròtic vinculat al Pop Art, amb collages i dibuixos, i colors vius, de fragments del cos femení d’una gran carnalitat.

Ara que Pedrolo serà celebrat, pensem també en ell com a poeta visual i com un dels teòrics de la disciplina més lúcid d’aquella època.