El repte de les pensions

Les pensions han estat un element central del nostre estat del benestar i un element clau per garantir un principi elemental de justícia social i garantia de drets bàsics. Des d’aquell Decret Llei del 1978 que va posar en marxa el nostre sistema de la Seguretat Social, acordat en els pactes de la Moncloa i posteriorment mitjançant els pactes de Toledo, s’ha consolidat un sistema públic de pensions a Espanya. Un sistema que ha hagut de, entre moltes altres virtuts en la profunda crisi viscuda en aquests últims deu anys, convertir-se en l’únic ingrés de moltes famílies que han hagut de suportar els embats d’aquesta catàstrofe econòmica i social gràcies a l’aportació dels més grans de la família.

Evidentment, no és ni hauria de ser aquesta la funció de les pensions que han de, com és sabut, garantir l’aliment dels que ja han esgotat la seua vida laboral, però l’exemple il·lustra la transcendència d’un model públic i el seu impacte redistributiu.

Avui el debat, després d’esgotar el fons de reserva de la guardiola de les pensions, que Rajoy va heretar de Zapatero amb 67.000 M € i la sol·licitud d’un crèdit de 15.000 M € per part del govern per cobrir el dèficit, prenem consciència del daltabaix en el qual pot enfonsar-se el futur de molts treballadors davant d’aquesta pèssima gestió del govern. Una gestió que se suma a un historial dramàtic de retallades de drets amb la reforma laboral i que ens ha conduït als extrems de precarietat i als paupèrrims salaris que avui coneixem. No cal dir dir que ambdós elements han contribuït a augmentar la crisi del sistema de pensions, en la mateixa mesura que la reforma del 2013 va congelar la seua pujada anual al 0,25%, la qual cosa condemna els pensionistes a perdre poder adquisitiu any rere any.

Resulta evident que no es pot pretendre mantenir les pensions dels qiuinze milions de ciutadans futurs amb dret a percebre-les, amb els recursos que avui destinem als nou milions de pensionistes actuals. Tret que la voluntat política respongui a un interès per la privatització del sistema, que faria augmentar així l’enorme bretxa social que ja acumula l’Estat espanyol com el segon país mes desigual d’Europa i que acumula 13 milions de persones en risc de pobresa severa.

Per aquestes raons resulta imprescindible atendre les propostes del Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez, quan traça un itinerari per a la recuperació del sistema públic de pensions i reclama un impost a la banca que permeti recaptar una part d’aquests recursos que avui necessitem per garantir el sistema públic. Especialment si tenim en compte que la banca ha estat rescatada amb 77.000 M € que haurem de pagar amb recursos públics. Per això, sembla just recuperar una part d’aquests recursos mitjançant aquests dos impostos destinats a un bé essencial de la nostra societat com és el sistema públic de pensions com a garantia d’una societat més igualitària i més justa.