Dolors i Lolita

Un breu contratemps em deixà fora de l’acte funeral de la Dolors Sistac. Ella era una de les antigues amistats lleidatanes, i per això em va doldre especialment no acompanyar-la. La parella Farreny-Sistac era palesament un compacte front de batalla en diverses lluites civils i educatives. L’entusiasme comunicatiu del somriure obert de l’Enric es completava amb el posat circumspecte i aparentment sever de la Dolors, que, de fet, amagava una ironia i una presa de distància molt pròpies. La parella va començar molt aviat, de fet van ser presents i acceptats per tots els amics com aquells duos ineluctables de les pel·lícules; amb ella vam ser companys al sisè del batxillerat el 1939, en aquella Lleida plena de ferides de guerra, amb l’Institut a l’Escola del Treball, un hivern sense vidres a la meitat de les finestres i la runa i misèria de postguerra campant arreu. La Dolors era aleshores la Lolita, potser la forma del nom venia del seu Aragó, en tot cas Lola i Lolita s’han donat ben comunament entre nosaltres: jo també era lo Pepe.

Com que aviat vaig fer amistat amb l’Enric Farreny, em vaig acostumar al fet que aquella condeixebla ja “festegés”, en contrast amb les altres xiquetes del curs, menys feineres i resolutives que no ella en aquest camp. Breu, el prometatge va formalitzar-se força aviat. De Barcelona estant, on vivia des del 1940, jo sostenia correspondència amb en Farreny, i ell, que s’havia criat a la finca dels Macià a Vallmanya i estudiava per lliure, em parlava dels seus progressos i de la Lolita. No me’n vaig adonar que ja els visitava a Lleida en vigílies del casament.

I en tornar a residir al Ponent el 1960, retrobo la parella, i formem part dels habituals de la revista Labor i més endavant del Col·legi Sant Jordi; torno a abandonar la ciutat de Lleida, i l’amistat amb la Dolors continua, dolorosament mancada per la mort de l’Enric. Va ser una escriptora a qui vaig estimular sempre a publicar més, una estudiosa a consciència, doctorada, una feminista amb vocació de singularitzar-se; ja tenia aquest tret quan era la Lolita adolescent. La seva aparició on fos, àdhuc en els darrers anys, se subratllava amb autoritat.

La memòria dels anys em pesa. Però el record sedós de les antigues amistats minora feixugueses i desemboira l’esperit.