Recordant Jesús Mauri

Ens ha deixat el pintor Jesús Mauri, un artista molt vinculat a la didàctica de la pintura. Va jugar un paper inoblidable en la nostra transició democràtica a Lleida, quan va ser membre fundador de l’Escola Municipal de Belles Arts a l’època de Jaume Magre. Després va optar per una dedicació prioritària envers la pedagogia i de l’Escola del carrer Tallada va passar a centrar-se a la Facultat de Ciències de l’Educació, on serà recordat pels seus alumnes i companys docents, sens dubte.

Vull parlar de la seva condició com a pintor. Nascut a Lleida l’any 1956, va estudiar Belles Arts a la Facultat de Barcelona. La seva mostra més recordada va ser la del 1982 a l’Ereta Taller. L’any anterior havia exposat individualment a la Sala Gòtica, sota el títol d’Algunes anotacions sobre el pla. Era un treball analític, abstracte, conseqüència de la beca que la Diputació de Lleida li havia atorgat. Després participà a una mostra col·lectiva de la galeria Cop d’Ull, i a la Mostra d’Art 82 que es va instal·lar al Col·legi d’Arquitectes. Jesús Mauri representava l’escena lleidatana amb Cristòfol, Coma Estadella i Albert Bellmunt. Va congriar-se una bona amistat amb l’Albert Coma, i per aquest motiu aquest va proposar-li d’exposar a l’Ereta Taller. Aquest projecte, que va tenir per títol Retalls d’espai, estava format per 9 obres pictòriques que qüestionaven els llindars del quadre, amb suports especials, bastidors irregulars i pigments propis, que donaven unes textures d’estuc a les seves pintures. Si abans feia servir l’acrílic, aquesta barreja de pigments donava un relleu a les seves obres, que va retallar i disposar en unes bosses de plàstic que prenien els visitants.

Aquesta mostra l’integrà en el context d’una nova generació de pintors lleidatans que ell representava, també amb l’Antoni Abad, a l’època que aquests feia pintura.

La seva voluntat de depassar el format del quadre amb una òptica pictòrica, va tenir un excel·lent resultat en el tapís que realitzà per la Sala Víctor Siurana de l’edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida, tot un exercici de fer pintura sense pinzells.

La Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs presenta l’any 2013 la seva darrera mostra: Dibuixar un punt. No cal dir com va resultar de sorpressiva aquesta exposició, en la mateixa mesura que entusiasta. El projecte volia transformar en sensacions pictòriques records i definicions del paisatge, d’un paisatge imaginat o visitat, del qual restaven en la memòria sensacions que es traslladaven al territori de la pintura.

A través de plafons que feien de superfície pictòrica anava construint seqüències encadenades que responien totes elles a un mateix objectiu d’aproximació de la realitat a la realitat de la pintura.

Lleixes amb materials pintats, cartrons que dibuixaven siluetes que s’aguantaven amb fragilitat i dibuixos orgànics de línies que parlaven amb l’expressió més mínima, tornaven de nou a recordar-nos la fidelitat de l’autor als preceptes de la pintura-pintura.

L’evolució que l’havia dut a abandonar el concepte de quadre per una espacialitat propera a la instal·lació, no rebaixava el precepte de la sensualitat de l’expressió mínima i pulsional: textures i colors reduïts al llenguatge on tot era a punt de caure, però no queia doncs es subjectava per una fruïció de la superfície i la textura.

El seu caràcter personal era de tanta discreció, que aquestes presències expositives segur que amaguen un gruix d’obra, feta en la intimitat, que un dia haurem de conèixer amb més profunditat, i serà llavors quan restarà palès que, a més d’un gran pedagog, ha estat un gran pintor.