Democràcia és complir la Llei

Després delxoc

de trens, sembla arribar el xoc amb la realitat. Fins i tot per al mateix Puigdemont, que en un revelador missatge desvela que el

procés s’ha acabat, la República Catalana és impossible i que fins i tot els seus l’han abandonat. Després, ha intentat atribuir la seua confessió a “un moment de debilitat”; però és inocultable, ja que l’ex-President s’ha convertit en un destorb per a ERC, per als seus i, sens dubte, per a l’estabilitat que necessita Catalunya. Pel que sembla, el missatge que Puigdemont (de JxCat) el va dirigir a l’exconseller Comín d’ERC diuen que va ser descobert de forma casual. Caldria veure-ho.

No és veritat que Puigdemont sigui l’únic President possible. Al contrari, és impossible que ho sigui, perquè el Tribunal Constitucional ha impedit la seua investidura tant telemàtica com presencial i, en un Estat de Dret, un pròfug de la Justícia no pot ser investit President. En la seua recent visita a Dinamarca, Marlene Wind, la Directora del Centre de Política Europea de la Universitat de Copenhaguen, va haver de recordar-li que Democràcia no és només votar, sinó també –i sobretot– complir la Llei i la Constitució.

Efectivament, no es pot votar tot. La decisió sobre la separació d’una part de l’Estat correspon als ciutadans del conjunt de l’Estat i no només als d’una part. I en les recents eleccions autonòmiques, que hauria pogut convocar Puigdemont i no ho va fer, s’elegia un Govern perquè exercís les seues competències i responsabilitats i no perquè hi torni. Són les normes i la Llei que regula la nostra convivència, que ens protegeix fins i tot de nosaltres mateixos i ens obliga a tots. Per això, si algú de nosaltres se salta un semàfor en roig, no pot lamentar-se quan un guàrdia el sanciona i, si un candidat com Puigdemont se salta la Llei, no pot ser President.

És una cosa que no acaben d’entendre els nostres sobiranistes i, per això, en la Llei de Transitorietat Jurídica pretenien sotmetre el Poder Judicial al Govern. Per això, també, qüestionen tant l’Article 155 de la Constitució, que garanteix precisament el respecte i la protecció de la Constitució, que hem d’acatar tots. Especialment els poders públics.

I aquesta és la fortalesa del nostre Estat de Dret, que regula la Constitució. No han estat necessaris tancs, com alguns vaticinaven o fins i tot semblaven desitjar, perquè els tractors tornessin a les seues cases. N’hi ha hagut prou amb l’Article 155, previst per defensar-nos dels que volien destruir el nostre marc de convivència i la unitat d’Espanya. I aquesta és la grandesa de la Democràcia i de la separació de poders, amb la qual no combreguen els que pretenien que els representants del Poder Judicial fossin elegits pel Govern d’una eventual i impossible República Catalana.

Doncs sí, el procés ha fracassat. Políticament, legalment, socialment, econòmicament i internacionalment. Han estat cinc llargs i fatigosos anys de permanent agitació mediàtica i de carrer que no han servit ni per superar el 47 per cent de suports. Mas, que va ser el que va iniciar el procés per tapar el 3% i el cas Palau, està inhabilitat i embargat, ha estat com l’hereu escampa, perquè ha dilapidat Convergència i el Govern, a la presidència del qual el va substituir qui va posar la CUP, que és qui ha dirigit i continua dirigint aquesta farsa.

El malson s’ha acabat, però el mal ja està fet. Els suports internacionals s’han limitat als flamencs holandesos, els xenòfobs de la Lliga Nord, Maduro i el terrorista Otegi. Perquè la Unió Europea s’ha creat per esborrar i no per instaurar fronteres. Tampoc no estava prevista la fuga de bancs i la de 3.000 empreses. Ni la Hisenda pròpia, ni la DUI simbòlica; perquè la independència no és com fer una truita. Han fracturat imperdonablement la societat catalana. Ja no som un poble, perquè l’han partit en dos. Ho han trinxat tot. Ja no estan junts ni JxSí ni JxCatalunya. Carles Puigdemont va tenir l’oportunitat de convocar eleccions, però es va espantar perquè el seu soci Junqueras –ara a la presó– el va amenaçar amb les Brigades Revolucionàries. Van començar com a Mortadel·lo i Puigdemont i han acabat com a mortals enemics.

El President Rajoy va dir fa poc que l’article 155 havia perjudicat els interessos del Partit Popular, però que havia estat bo per a l’interès general d’Espanya. Catalunya es mereix ara més que mai governants que governin per a tots els catalans i s’ocupin de solucionar els problemes i no de sembrar la divisió. I que ningú no enterri abans d’hora el partit que ens ha tret de la crisi creant en quatre anys dos milions de llocs de treball i reduint la desocupació fins al 16 per cent. Això és el que permet a Lleida que les pensions hagin pujat un 18 per cent. És el partit fundat per Don Manuel, el de Goyo Ordóñez, el de Miguel Ángel Blanco i el de Mariano Rajoy. És el que voten els espanyols per superar les crisis de tot tipus. És el Partit Popular.