Preus dolços per a la fruita digna

Des d’En Comú Podem, recollint la reivindicació majoritària del sector de la fruita dolça, acabem de promoure al Congrés dels Diputats la petició perquè el Govern de l’Estat destini els ajuts extraordinaris per fer front al veto rus a subvencionar l’arrancada de fruiters. És aquesta una mesura dura, gairebé a la desesperada, però que va adreçada a sumar l’objectiu d’assolir els preus justos per la fruita dolça.

La trista realitat ens diu que, tot i haver assolit al Congrés l’aprovació d’endegar un pla de reconversió varietal, l’ampliació de les ajudes per a transformació en sucs i pagament en espècies per a les entitats d’acció social, l’exigència de compliment de la llei de la cadena alimentària i mesures contra la competència deslleial, entre d’altres fites, el preu que rep la pagesia segueix en caiguda lliure, mentre que els beneficis dels distribuïdors no cessen de créixer. En molts dels productes agraris, la diferència entre preu en origen i preu en destí és ja del 1.000%, cosa que constitueix un greuge insostenible.

Per això, articulem una proposta perquè els productors de fruita dolça que vulguin abandonar el cultiu, especialment de préssec, nectarina i poma, rebin ajudes que els ho permetin, amb foment del manteniment de les terres de cultiu i de la transmissió a d’altres petits i mitjans agricultors i agricultores (amb especial atenció a joves i dones pageses). Alhora, las mesura contribuiria a disminuir la saturació al mercat d’unes varietats que ja no s’ajusten a la demanda del consum i reorientar les plantacions cap a espècies de millor comercialització i adaptades als nous gustos de la ciutadania.

No obstant, hi ha un gran escull que impedeix l’efectivitat real d’aquestes mesures. Per una banda, trobem un Ministeri tancat en banda i bunqueritzat en inèrcies poc democràtiques.

El bloqueig de la necessària posada en marxa dels mecanismes democràtics d’elecció dels representants del camp i, com a conseqüència d’això, l’expulsió de la mesa de treball per la fruita dolça de l’entitat majoritària a la representació de productors de fruita de pinyol (tot i haver estat convocada), en són clares demostracions. Per altra banda, l’altra mesura que seria enormement efectiva, vella reivindicació del sector (establir un topall màxim a la posició de domini del mercat dels productes alimentaris), és contínuament travada per la pinça de PP i PSOE.

D’aquesta manera, l’oligopoli de distribució alimentària controla el preu dels aliments i n’acapara el benefici de les vendes: cinc grans grups controlen la meitat del mercat de fruites i verdures, de la mateixa manera que quatre tenen el 60% del mercat de la llet i quatre també el 70% de les carns. A tot això s’hi suma una política ultraliberal en comerç exterior, a través del suport a tractats que obren de bat a bat les portes als mercats interiors de productes que arriben de més enllà de la Unió Europea, cultivats en unes condicions (de treball, de salut, de producció, etc.) que els fan molt més competitius en preu –no pas en qualitat– als de proximitat.

Per superar-ho, cal una aposta política clara a favor dels models que defensen la sobirania alimentària: sistemes alimentaris locals, de base camperola, traçables i de producció de qualitat i que comercialitzen aliments en botigues de barri, en mercats municipals i en cooperatives de consum, de la mà de persones professionals que coneixen i estimen allò que venen i a qui ho venen.

Per desgràcia, però, el model ultraliberal i, alhora, de clientela del Govern del PP, sustentat per la crossa de Ciutadans i el seguidisme del PSOE, fan difícil l’avenç cap a sistemes alternatius, allunyats de l’actual estructura de poder minoritari i elitista.

No obstant, no defallim, i seguim lluitant per fer realitat uns preus que dignifiquin la feina del pagès, n’endolceixin la labor i ens donin futur a totes les persones que estem unides per la fruita, ja en siguem productores o consumidores.