Tu també, Brutus?

El Dimarts de la setmana passada estàvem reunits al Parlament quan va entrar una companya amb visible cara de preocupació per avisar que els manifestants havien aconseguit saltar les tanques del parc de la Ciutadella i que els antiavalots no havien aconseguit aturar-les. TV3, en directe, mostrava les imatges de la gent arribant a pocs metres del Parlament, on unes tanques de contenció i els respectius policies darrere aconseguien establir una barrera. Ens van oferir sortir per un cordó de seguretat lateral, però Inés Arrimadas va dir sense dubtar que ella només sortiria per la porta principal i va oferir a l’equip que cada un elegís. Ningú ho va dubtar. El compromís amb els nostres 1.109.732 votants feia indubtable la decisió. Així que a les 18.30 h en punt vam sortir tots al costat d’ella, fortament escortats pels Mossos, que van habilitar un passadís de sortida entre la multitud. Davant del Parlament, els insults van ser constants i molts es dirigien cap als mateixos agents: “No us mereixeu la senyera que porteu”, els cridaven. Alimentar durant tant temps el relat del procés ha fet que protegir el grup de diputats que representa més catalans al Parlament, tant en vots com en escons, sigui titllat per alguns d’alta traïció. Mentre això succeïa, l’exconseller Toni Comín rebia a Lovaina uns missatges de l’expresident Puigdemont: “Suposo que tens clar que això s’ha acabat. Els nostres ens han sacrificat.” En els seus missatges públics arengaven les masses mentre en privat afirmaven el contrari. Això és una cosa que alguns hem denunciat diverses vegades.

Com gestionaran la decepció el dia en què la gent constati que els enganyaven deliberadament? Per què insisteixen a dir el contrari en públic que entre els seus companys? Es fa incomprensible que tinguem el Parlament bloquejat per Puigdemont, que en públic ara aspira a ser un president simbòlic i que en privat intueix que ja hi ha un pla B però que ningú no vol ser el missatger. Tu quoque, Brute, fili mi? No hi ha ningú de la seua confiança que s’atreveixi a dir-li que no es pot allargar el xou? Perquè si alguna cosa no és simbòlica són les llistes d’espera, ni els barracons a les escoles, ni la corrupció del 3%.