T de Teresa

Entres a la Fundació Antoni Tàpies. Baixes les escales fins a la sala de les columnes de ferro i encara una planta més fins a l’espai expositiu. Aquí les mostres tenen un caràcter més íntim. Sovint es presenten obres damunt paper i hem vist la col·lecció personal de l’artista. Tens la predisposició més sensible a magnificar treballs més fràgils. Sigui per l’alçada dels sostres o pel fet que és l’únic racó on no trobes la petjada de l’arquitectura modernista, tot es fa més proper a sublimar la simplicitat. De fet, és aquesta la filosofia de Tàpies quan ens ensenyava que com Salvat Papasseit res no és mesquí. La façana del carrer Aragó anuncia T de Teresa, i només aquestes paraules ja predisposen a entrar-hi. La Teresa és la dona de l’Antoni Tàpies, la seva companya d’ençà de la jovenesa, la mare dels seus fills. Ell mateix ha deixat escrit que de seguida, immediatament, va trobar en ella un suport vital, una intimitat que els protegia, que obria les portes a un món de privacitat que va ser el seu suport, el seu pedestal en vida. No només ho va escriure sempre que va tenir necessitat d’explicar-se a si mateix, sinó que va convertir-la en una lletra T que va i bé en tots els seus quadres i obres, de totes les èpoques. Tàpies va construir un abecedari de signes, on la creu és un dels més obvis i habituals. La creu no és només iconografia religiosa, sinó un creuament de contraris, nexe d’unió. La T de Teresa és també símbol proper a la creu, però sempre ha estat una manera de referir-se a la Teresa. Per això el títol de T de Teresa. La mostra presenta algunes pintures de primera època on la retrata de manera que la reconeixem, però centra la seva atenció amb la carpeta de litografies de les Cartes per a la Teresa, i la sèrie Teresa, de 1966. Els dibuixos d’aquest conjunt d’obres damunt paper són tot un homenatge a ella, les seves mans que es posen al seu front, la T, la serenor, a la fi. Les Cartes a la Teresa són realment excepcionals. Estan editades el 1974. Es presenta la maqueta i alguns fulls litografiats. Obres damunt paper de gran format, ambicioses, jugant amb la superfície blanca del paper, i escrivint signes en lloc de lletres, ritmes gestuals,

collages

, i taques cromàtiques. Trobem un Antoni Tàpies lliurat als secrets de la litografia, que havia experimentat prolíficament, de vegades de la mà i la companyia de Joan Brossa. En aquest cas tot té una major escala, el mateix projecte, la riquesa dels matisos tècnics emprats i el fet de dedicar-ho a la Teresa. Diu Tàpies que en èpoques de distanciament físic escrivia epístoles profundes que li enviava, però en aquestes cartes litografiades tot és purament plàstic. Algunes obres les hem vist a antològiques de l’artista, i ocupen un espai distingit als seus llibres, però ara en aquestes sales neutres transmeten una aura d’autenticitat. Veiem la Teresa sota els ulls de l’artista, i albirem descobrir el significat de cada full, ara emmarcat. Intentem desxifrar el codi de l’instant que volia reflectir, una mirada, un gest, i ens adonem del paper que la Teresa va jugar i juga entorn de l’home i l’artista, i aquest rol s’engrandeix i es fa tendre.