La Catedral Nova

Quan vaig iniciar el meu servei episcopal a Lleida a finals de l’any 2015, vaig quedar impressionat per les dos catedrals que conserva la nostra diòcesi. La més antiga, la Seu Vella, pel seu emplaçament, la seua espectacularitat i l’afecte que senten tots els diocesans: només vaig escoltar un lament, la finalitat assignada a aquest grandiós monument a començaments del segle XVIII i el progressiu deteriorament de l’edifici pel tracte poc adequat dels seus habitants. La més recent, l’anomenada Seu Nova, per la seua harmonia constructiva, per la magnificència ornamental i per l’encert de les successives restauracions. El meu comentari se centra en la Seu Nova.

És la seu del bisbe de Lleida i en la qual se celebren totes les funcions litúrgiques i lloc de les reunions més importants de la nostra diòcesi. El Capítol s’encarrega, com en totes les catedrals, del servei i la conservació. Em consta el gran interès que mostren els canonges per mantenir-la amb dignitat a disposició de tothom, els que hi van regularment i els visitants que queden gratament sorpresos i admirats davant de la visió de l’edifici més emblemàtic del centre de la nostra ciutat. El bisbe, nomenat pel Papa, pertany normalment a una altra diòcesi i, quan arriba a la nova destinació, té l’obligació de voler i orientar la seua comunitat des del primer moment com un encàrrec del Senyor.

En el meu cas em vaig sentir impel·lit a respondre a aquesta crida coneixent i estimant cada dia més els cristians i tota la gent d’aquest territori. També a valorar, a respectar i a cuidar el seu patrimoni religiós, elaborat per l’acumulació dels ilerdencs al llarg de la seua història. És, d’altra banda, la meua responsabilitat i per la qual se m’exigirà comptes. Qualsevol pot trobar la importància i les característiques de la catedral en una publicació, exquisidament presentada, realitzada per prestigiosos tècnics de la nostra Universitat fa ara un any.

Els comentaris generals són molt elogiosos i responen a una realitat molt més significativa i enlluernadora com és l’edifici en qüestió. Agraeixo des d’aquí l’ajuda de la Diputació Provincial i de l’IEI per aquesta publicació i per l’interès mostrat, al costat de la resta d’autoritats, per col·laborar en la conservació del nostre patrimoni. Des de fa uns anys la catedral pateix un evident deteriorament a les parets i cobertes. Segons els tècnics, s’hi ha d’intervenir amb celeritat.

Han preparat diversos informes que han presentat a diferents instàncies que alerten del seu estat i demanen ajuda per a la restauració. Una de les causes evidents d’aquest deteriorament rau en la presència d’aus, de cigonyes en concret, a les parts més elevades de l’edifici. Ja fa diversos anys que s’actua per disminuir l’efecte corrosiu dels excrements i el pes dels nius. I això és, a més, molt costós econòmicament. No es tracta en aquests moments de plantejar una espècie de combat entre animals i pedres. La nostra intenció és articular una fórmula perquè ambdós elements siguin ben tractats sense causar perjudicis a ningú. Ni a l’obra dels vostres avantpassats de la qual us sentiu molt orgullosos ni a les criatures de Déu que ens acompanyen i ens serveixen de múltiples maneres.

En aquesta ciutat i el seu entorn caben alhora les aus i la protecció del llegat arquitectònic. Tampoc no volem entrar en una polèmica amb ningú. Algun comentarista em recordava en aquest sentit, ho guardo com una gran lliçó, la carta encíclica del papa Francesc, Laudato Si’, per fer-me adonar de la importància que l’Església ha concedit sempre a la creació de Déu. Com no podia ser de cap altra manera, accepto totes les línies d’aquesta carta i el sentir alegre, confiat i amorós amb tota la creació que manifesta el Papa.

Comprenc les crítiques davant d’alguna decisió nostra, sempre raonada i amb arguments. Em disgusten igualment les recriminacions que voregen la coacció amb temptatives d’insult o pintades a les parets. Tots pretenem el mateix: harmonitzar dos aspectes d’una mateixa realitat que se’ns ha tornat problemàtica.

Treballem per a una mateixa finalitat, el respecte a allò creat i a allò fet per la mà humana sense sospites que els altres actuen només amb maldat o per defensa d’interessos espuris. Demano a tothom comprensió per les decisions que prenen per preservar aquest monument tan estimat per tothom. Mai no actuarem sense els estudis i informes dels tècnics ni tampoc sense els preceptius permisos de les autoritats competents.

Valorem, sobretot, la seguretat dels veïns i vianants tan nombrosos a l’entorn de la catedral. És una responsabilitat immensa que afecta, en cas d’accidents, especialment el Capítol i el bisbe. Un breu i últim apunt. Els que utilitzem de certa jactància davant de les obres d’art i la seua conservació, no podem abandonar a la seua sort la Catedral. Les generacions venidores lamentarien, si fos aquest el cas, la nostra deixadesa i continuaria la queixa i el lament que he sentit tantes vegades quan ens referim a la Seu Vella.